Anna Güell i Francesca Piñón parla sobre Carola

Com us arriba aquest projecte a les mans?
Anna Güell: Això és una mica culpa meva. Jo havia llegit la novel·la Feliçment, jo sóc una dona a la meva adolescència i em va impressionar. He de confessar que hi ha coses que no les vaig entendre com ho he fet ara, però vaig pensar que es deien coses molt importants. I va quedar aparcada, com molts altres llibres de la Montserrat Roig, de la Marçal, la Simone de Beauvoir, la Marguerite Duras, escriptores que anaves descobrint en aquell moment i que t'aportaven coses, però no sabies ben bé què passava. Quan ara fa dos anys vaig rebre l'encàrrec del Teatre Nacional per fer de Maria Aurèlia Capmany en l'espectacle Parlàvem d'un somni, amb dramatúrgia del Jordi Coca, vaig estar buscant els llibres que tenia d'ella i un dels que vaig tornar a llegir va ser aquest i vaig veure que era el moment de fer-ho. Aleshores, vaig fer un cop de cap, vaig intentar que un parell de dramaturgs adaptessin la novel·la, però em deien que era molt difícil i m'hi vaig posar jo mateixa. La Lurdes Barba em va donar un cop de mà, i al final, el Manel Dueso, com a dramaturg, va acabar de fer-ho més teatral. Aprofitant el centenari del naixement de la Maria Aurèlia, em va semblar que era un molt bona ocasió. En aquell moment, jo estava proposant a La Seca de fer Ausencias, que vam representar el juny passat, i entre els projectes que portava, vaig presentar Carola i em va dir que obriríem aquesta temporada amb aquest espectacle. Així que vaig tenir data i sala i vaig voler-ho aprofitar.

A més, obrint la temporada de l'Escenari Joan Brossa...
A.G.: Sí. I llavors, per infinitèsima vegada a la meva vida, li vaig demanar a la Cesca (Piñón) que ho dirigís i la devia agafar en un moment baix perquè sempre m'havia dit que no, que no s'atrevia. Jo sabia que tenia uns mesos lliures, vaig insistir i em va dir força de pressa que sí. Em va fer moltíssima il·lusió.

Francesca, després de diferents intents de l'Anna, finalment, et vas decidir a dirigir?
Francesca Piñón: Em va dir que aquest espectacle l'havia de dirigir jo. Primer vaig dir que sí, després m'ho vaig pensar millor i no sabia si tindria força per fer-ho però al final, ho vam tirar endavant.

El que et va animar a dir que sí va ser el projecte?
F.P.: Jo crec que en el fons, volia dirigir, però sempre penso que és molt difícil. Si no m'obliguen, igual no ho hagués fet mai, ho vaig fer una mica obligada, la veritat, però al final, ho he fet.

Què tal l'experiència?
F.P.: Molt bona. Això li agraeixo a l'Anna, m'ha donat l'oportunitat de provar-ho i crec que m'ha agradat. Potser repetiria.

L'Anna ha fet l'adaptació i és la intèrpret i la Francesca, la directora. Com vau plantejar la creació de l'espectacle?
F.P.: Anàvem fent entre les dues.
A.G.: Jo tenia molt clar que aquest espectacle l'havia de dirigir una dona, perquè només una dona podia entendre certes coses. I jo penso que la Cesca té un bagatge literari, cultural i cinematogràfic que podia aportar moltíssim. Ella diu que es va sentir una mica obligada, però en el moment en què em va dir que sí, jo no la vaig voler perdre. Sabia que entraria en dubtes, però la vaig ben agafar. Crec que ha aportat moltíssim. El que jo he pogut aportar des del treball de fa temps amb el projecte i amb la dramatúrgia, també ho he fet. En aquest sentit ens hem entès prou bé. La Cesca és molt exigent, ho he de dir.

F.P.: El que li exigia a ella, també m'ho exigia a mi, volia que tot sortís molt bé, tal com ha passat.

A Q-Ars Teatre us interessa parlar de temes socials i actuals i alhora, teniu una mirada femenina i feminista. Sembla que aquest text de la Capmany complia tots aquests requisits...
AG: Absolutament. Era aquell el moment per celebrar el centenari i per celebrar moltes coses.

A Carola es mostra un retrat de la societat de primera meitat del segle XX a través d'una dona que lluita per ser lliure. Tot i estar ambientada fa gairebé 100 anys, algunes de les coses que passen ressonen molt actuals, no trobeu?

A.G.: Són absolutament actuals, es poden dir des d'ara. Això dóna molt gust perquè es poden dir des d'ara, no hi ha res que soni a antic. Ho pots defensar des d'avui i des de tu.
F.P.: Jo, veient-ho des de fora, no imaginava la Carola com una dona del segle passat. Quan et veia (a l'Anna), quan parlàvem de l'època en què ho situàvem pel vestuari, a mi m'agradava que fos atemporal, que no tingués edat, que fos des de l'ara, perquè els records són el passat, però ella ho viu des de l'ara. Si no fos perquè t'ho explica històricament, parla de la República, la Guerra Civil, diries que és una dona d'ara. En aquella època, les llibertats eren diferents de les nostres, però també nosaltres anhelem un altre tipus de llibertat. En el nostre cercle del teatre també existeix una altra realitat. Nosaltres, en el fons som unes privilegiades.

Com vau fer la tria de textos a partir de la novel·la original?
En algun lloc s'ha dit que és un grup de monòlegs i no és així, és una novel·la on parlen tots els personatges. La major part està escrita en primera persona, excepte un parell de capítols, on ella mateixa reconeix que no és capaç d'enfrontar-ho i ho diu com si la Carola fos una altra persona.

I això ho heu mantingut...
Exacte, en algun moment hi ha coses que explica en tercera persona quan ella es distancia una mica, coses que llegeix o que ha escrit. El que hem fet és triar els moments més importants de la història. Hem hagut de suprimir moltes coses perquè si no, sortia un monòleg de sis hores! Malauradament, s'han hagut de treure moments meravellosos. Sí que hem volgut fer una mostra dels 'momentos estelares' en què es troba la Carola. Hem sigut molt respectuosos amb el text de la Maria Aurèlia. Són els seus verbs, els seus adjectius, les seves frases, però s'ha polit una mica perquè no fos tan literari.

L'escenografia es divideix en dos espais i es complementa, d'alguna manera, amb la platea. Com vau arribar a aquesta proposta?
F.P.: Va ser una idea de la Montse Amenós, l'escenògrafa, i em va semblar estupenda. Jo quan la vaig llegir, jo també vaig tenir la idea que la platea havia de ser un restaurant.
A.G.: Hi ha una qüestió molt pràctica també, aquesta sala (Palau i Fabre) és un quartet i tècnicament és molt difícil. Normalment, munten una grada que no té gaire bona visibilitat i a més, pels colors de les parets no es pot fer fosc. Per necessitats de la sortida d'emergència, la grada queda completament decantada cap a un costat, de manera que quan la Montse va venir a fer la visita va decidir d'entrada treure la grada i després, ja veuríem. I parlant amb la Cesca, van trobar la idea que si el text s'acabava en un restaurant, en podíem fer un restaurant.

Tot i aquestes dificultats, durant la funció, l'Anna no para de fer coses a la platea, us funcionava aquest joc de moure-us entre l'escenari i el públic?
F.P.: Jo des de fora, ho veia molt fàcil, quan assajàvem el públic no hi era, ella estava sola en un restaurant i podia fer el que fos; ara se li acut, mentre està recordant, que ha d'escriure una cosa a la pissarra, doncs va i l'escriu.
A.G.: O encendre els llums, o servir-se una copa de vi...
F.P.: Està sola i el seu espai és tota la sala.

Ho assages sense públic i és fàcil, què passa quan et trobes amb els espectadors?
A.G.: Tenia molta por que la proximitat em desconcentrés, veure allà una bossa, o un senyor que es belluga, em feia pànic, però no m'ha passat.
F.P.: Ja ho vam treballar molt des d'aquí.
A.G.: Als assajos vam tenir taules, cadires, gent movent-se per allà.

Aconsegueixes mantenir la concentració, doncs?
A.G.: La veritat és que sí, ha sigut senzill d'entrar-hi, molt més del que em pensava.

La música de l'obra ha estat creada per tres generacions de la nissaga Granados, tot un luxe tenir a la Bàrbara (Granados) a l'equip, suposo...
A.G.: Això la Cesca s'ho ha muntat amb la Bàrbara deliciosament.
F.P.: Ella m'anava portant propostes i em semblava tot molt bé. També ens va parlar de les tres generacions de compositors i funcionava molt bé pels records més antics i els que són més presents. És una cosa més íntima, més nostra, però em va agradar molt. Hi ha un treball espiritual.

Aquesta Carola ens resulta molt humana i propera, tant, que al final, ens convida a una copa de vi i a una conversa. Teníeu ganes d'acostar-vos una mica més al públic?
A.G.: A Q-Ars Teatre ho fem sempre, és tradició. A la Mercè Anglès, que era la meva sòcia i ens va deixar ara fa quatre anys, li agradava molt fer còctels i crec que vam començar a fer-ho amb El mercader de Venècia ara fa vuit o nou anys, vam fer el còctel Mercader i a partir d'aquí, hem seguit servint alguna cosa en els nostres espectacles perquè també ens permet conèixer d'una manera molt directa el nostre públic, parlar amb ells. A Q-Ars tenim un local i alguns caps de setmana hi fem activitats, algun assaig obert. Nosaltres tenim uns 200 socis que ens van seguint i a la sala hi podem posar fins a 40 persones, i sempre els hi fem un pica-pica o una mica de vinet, és una tradició que ens agrada. I quan va sortir la idea del restaurant, vam buscar un espònsor que ens ajudés amb el vi, volíem tenir un gest des de Q-Ars. Estem en un restaurant, tenim unes tauletes i unes ampolletes de vi, doncs obrim-les i fem un brindis com a homenatge a la literatura i a les dones. Jo recordo molt la meva àvia i la meva mare amb tot això que s'explica, són dones d'aquella època, nascudes en aquell barri. La meva va néixer a la Rambla i va viure moltes d'aquestes coses. Penso que aquest espectacle és un gran homenatge a les nostres mares i àvies i, fins i tot, a nosaltres mateixes. A les dones que volem alguna cosa més, que busquem i lluitem, que som la majoria. I també aquest petit homenatge a la literatura, que ens pot donar aquestes ales i aquesta manera de comunicar-nos.
F.P.: I a la Maria Aurèlia.