A la gent, quan riu, se li aclareixen les idees

La frase que encapçala aquest article me la va dir en Jango Edwards, líder d'un grup teatral molt famós en els anys 70, Friends Roadshow, quan van actuar a Barcelona durant el meravellós esclat primaveral que va succeí a la mort del dictador Franco, tan desitjada. Parlo gairebé de 40 anys, però penso que la idea segueix vigent: "A la gent, quan riu, se li aclareixen les idees".

Vivim en un país on sortir a l'escenari a representar un drama dóna credibilitat, fins i tot prestigi, és un acte cultural, i, en canvi, provocar la rialla es considera gairebé una pocasoltada. L'humorista Godoy, que acomiada el seu espectacle Verás que todo es mentira, del 8 al 15 de juny al Molino del Paral•lel, també és actor i practica l'art de fer riure des de la serietat, que és com convertir-se en trapezista de la paraula. Amb la seva dilatada experiència, té de tot plegat una visió molt personal, però viscuda i oposada a la visió generalitzada: "Igual que el metge sap gairebé sempre perquè es mor un malalt, però gairebé mai perquè es cura, els humoristes sabem gairebé sempre què farà plorar al públic, però gairebé mai, què el farà riure".

No parlo dels disparacudits, que surten a l'escenari amb una amplla d'aigua de litre i mig, es posen davant del micròfon i repeteixen tot el que els espectadors ja han escoltat per la tele, doncs si no ho han escoltat per la tele, no és el que volen sentir i no els fa gràcia. És curiós aquest fenomen de la gent que s'arregla, surt de casa, va al teatre i paga una entrada per escoltar el que ja ha escoltat a casa, sense tanta grimegia i sense pagar; és un fenomen que no té res a veure amb el teatre, i parlem d'una gent que difícilment la veureu en representacions teatrals diguem-ne normals.

Parlo d'actors. Com l'Amparo Moreno, que estaria encantada que li oferissin papers dramàtics, però el públic l'ha encasellada en la frivolitat. Cert que té una vis còmica que va amb ella a tot arreu, la porta enganxada al cos, i la desplega amb la mateixa prodigalitat al carrer que a l'escenari, d'aquí que el públic la trobi tan propera. També sap ajustar els seus moviments al ritme i la fluïdesa de les frases, i això, que difícilment s'aprèn, cal ser molt bon actor o actriu per aconseguir-ho. La vaig veure fa poc en aquest monòleg escrit per a ella, i que ella porta per on vol, doncs per això és un Recurso de Amparo, i on barreja el català i el castellà amb la mateixa naturalitat que tots l'utilitzem en el dia a dia. Un repàs irònic, a vegades descarnat, a vegades melancòlic, per la història del país, la que ens han explicat, és clar, i per la vida quotidiana, crisi inclosa, amb el que el públic s'hi sent identificat de seguida. Un anecdotari que en la seva boca fa riure i sovint hauria de fer plorar, però aquests són els grans recursos, en plural, de l'Amparo.

També vull ressenyar el treball del Dúo Binomio, que vaig veure dins el programa de les festes de Primavera de l'Hospitalet, com a l'Amparo. No valen comparacions: l'Amparo és una actriu que, com ja he dit abans, ens fa pixar de riure, però si la deixessin també ens faria plorar; Maria Àngeles i Ricardo, la parella Binomio, s'han anat preparant com a actors paral•lelament a les seves actuacions, primer modestes, i cada vegada més estudiades, sense perdre mai la seva línia, d'un humor molt canalla, o senzillament golfo, amb un bon raig d'aquesta manera de veure la vida que ara se'n diu friqui, tot molt representatiu de la zona del Baix Llobregat, que és el seu entorn. En aquest aspecte, són d'una efectivitat total. Canvien ara d'escenari, i aquest mes de juny estaran al Teatreneu de Gràcia amb Golfos de la risa, davant d'un públic que no és el seu habitual i prou diferent. El toc que potser els faltava per agafar el color de la fruita a punt d'assaborir-la.

I parlo de directors que creuen en el valor afegit del somriure, acompanyat, ¿per què no?, d'alguna riallota més sonora. El Christian Machio, prou conegut per tots els seguidors de Teatral.net, té el costum de traduir, preparar, assajar i estrenar una obra anual, amb un grup d'actors amateurs, que ha batejat com Cavall de tramoia, i els sap treure un partit increïble. I a sobre s'atreveix amb texts que exigeixen un moviment frenètic, d'aquells de portes que s'obren i es tanquen sense parar, per mantenir-nos en la sorpresa i l'ai! al cor continus. Cada any, perquè no m'ho perdo cap any, em deixa més bocabadat, aquesta vegada amb una versió motu proprio de Tot esperant Frank Capra, de Ken Ludwing, amb vuit personatges bellugant-se d'una manera trepidant per l'escena, muntada amb una professionalitat avui difícil de trobar en el teatre professional sense ajudes, tan complicat de tirar endavant.