Amb aquesta comèdia, es pot dir que l'autor Fernando Trías de Bes (Barcelona, 1967) debuta plenament com a dramaturg. La seva faceta d'economista, assagista, articulista i narrador no li impedeix de temptar aquest nou registre literari, tot i que un assaig seu, El vendedor de tiempo, ja es va adaptar a l'escenari fa uns anys. Un dels seus èxits més sonats com a assagista és el llibre La buena suerte, escrit conjuntament amb Àlex Rovira, que amb els anys ha superat els tres milions d'exemplars amb nombroses traduccions.

En l'actual aposta teatral, l'autor explora el sentit de l'humor amb una bona dosi de denúncia social i, sobretot, política, en un moment —coses de l'atzar— que les paraules «màster», «tesi», «corrupció» i «plagi» han sortit del diccionari per entrar fins i tot al plat de la sopa.

La trama d'El tràmit té lloc en un espai tancat, una sala comunicada només a l'exterior per veus en off, un telèfon intern i una porta imaginària de ciència-ficció mirant als espectadors que condueix a l'altra banda de la racionalitat. I un no es pot estar de pensar, en un bon començament, que potser es tracta d'un homenatge subtil a El mètode Grönholm, de Jordi Galceran.

Però no, la cosa se'n distancia de seguida. Aquí, l'autor ha escollit gent de carrera, tres científics: un físic (l'actor Xavier Serrano), una psiquiatra l'actriu Mònica Glaenzel) i un metge (l'actor Àlex Casanovas). Els tres han de peritar un fet insòlit: certificar si un «ésser viu» és o no és un extraterrestre, caigut o aparegut en un bar de barri de Barcelona.

El punt inicial d'absurd o de realisme màgic ressona a Pere Calders. La finíssima frontera entre realisme i fantasia penetra en el lector de Calders de la mateixa manera que aquí ha de penetrar en els espectadors de Fernando Trías de Bes. T'ho creus o no t'ho creus. Entres en el joc o no hi entres. Millor, doncs, creure-t'ho i entrar-hi perquè serà el mateix autor, al cap d'una hora i mitja, qui deixarà les coses clares i tothom se'n podrà anar cap a casa destriant sense confusió el gra de la palla. No s'hi valen especulacions.

L'autor crea una ambientació molt pròxima: una Unitat secreta d'Intel·ligència de l'Estat (l'espanyol, s'entén) depenent del Ministeri de l'Interior; una clínica d'investigació titular del metge; un centre d'experimentació on exerceix el físic que podria ser el del sincrotó Alba de Cerdanyola de la Universitat Autònoma; tres personatges amb publicacions científiques reconegudes... i alguns secrets personals. Entendran els futurs espectadors que no es desvelin aquí, més allà del permès, els intríngulis de la trama.

L'humor de la comèdia va pujant de to. El límit de comèdia esbojarrada només es dóna en algun moment determinat perquè l'acció ho exigeix. Fa la impressió que el director Martí Torras Mayneris hagi posat el fre just quan calia per evitar convertir la comèdia en un divertimento que entorpeixi la reflexió de fons. Qui dispara el botó de l'humor és Saturnino, el personatge de l'actor David Bagés, en una interpretació seva que —per primera vegada em sembla—, juga a fons amb la comicitat i que l'obliga a posar-se en la pell del pretès extraterrestre que han de peritar els tres científics.

A l'actriu Mònica Glaenzel el paper de la psiquiatra li reserva un salt inesperat que l'aboca a no deixar el seu perfil còmic, interpretat seriosament, atrapada en un secret que la desespera. Àlex Casanovas i Xavier Serrano, físic i metge, aparentment dues figures serioses, acaben arrossegats i desemmascarats també per la trampa.

I com a secundaris i gairebé mestres de cerimònies hi ha Manel Sans (el representant de la unitat secreta) i Susanna Garachana (l'assistenta de la mateixa unitat, dona de la neteja, amb manetes per la cuina i amb reivindicacions laborals per necessitats familiars). Són ells dos els que tenen al seu càrrec respectivament el que seria el pròleg i l'epíleg de la comèdia, després que tothom ha deixat de ser qui és i que ha mostrat quina és la baula que ocupa en el fosc pou de la corrupció i l'ús il·legal dels pistrincs públics. De les malifetes dels de dalt se'n ressenten sobretot els de baix. El cinisme dels de més amunt té com a mirall l'honestedad dels de baix del tot. La condició de la misèria humana ensenya a El tràmit, amb l'escut protector de l'humor i la ironia, el seu rostre més fosc.