Mentre que, al carrer Casp de Barcelona, ha caigut sota les urpes d'una vulgar porta de pàrquing el veterà Bracafé, l'antiga Ràdio Barcelona hi aguanta com pot al seu costat a recer de l'embat de les ones hertzianes i un gran forat que xafardeja galeries de l'Eixample davant del Teatre Tívoli recorda que allà hi va morir enderrocat fa poc el que va ser el Teatre Novedades sota les grapes d'un nou clon de centre comercial, a dins del venerable Teatre Tívoli, un centenar llarg d'artistes, tècnics, actors, ballarins i músics omplen l'antic teatre d'arquitecte noucentista, d'estil neorococó i imitació postmodernista amb aires de la burgesia decadent de principis del segle XX, amb un musical considerat dels clàssics de Broadway, estrenat el 1983 —després de l'original teatral del 1973 i una de les primeres pel·lícules el 1978— i recuperat novament a Broadway i a tot el món, sobretot arran del crac del 2008, amb l'avantatge que la producció d'ara de Nostromo Live no és una franquícia i l'equip ha tingut la llibertat de fer i desfer al gust i capritx dels adaptadors i directors sota la batuta d'un inesgotable Àngel Llàcer que protagonitza l'espectacle, el dirigeix i es pot dir que hi deixa la pell, tant, que sembla que fins i tot ha decidit que serà probablement l'últim paper que faci com a actor.

La Cage aux Folles (o la Jaula de las locas per als seguidors de la cartellera en aquesta versió) és un castell de focs d'artifici farcit de color, llum, música, vestuari, ball i molta picaresca passada durant el primer acte pel sedàs del registre i el llenguatge del cabaret —en argot aquí s'anomena hereu d'El Molino— i que fa un gir radical durant el segon acte convertint-se en una comèdia amb moralitat inclosa perquè pretén amagar amb les falses aparences la realitat quotidiana d'una família no tradicional, formada per Georges, l'animador i presentador del local La Cage aux Folles, de Saint-Tropez (en occità en diuen Sant Tropetz), i el popular transformista i estrella de la nit, Albin ZaZa, parella de fet amb un fill de Georges d'una relació anterior que acaba desencadenant un conflicte quan anuncia el seu prometatge i immiment casament amb la filla d'un polític ultraconservador, un tal Edouard Dindon, catòlic radical, homòfob i disposat a netejar la France de la depravació de locals de mala vida com La Cage aux Folles.

Com acostuma a passar amb històries reals o de ficció que provenen de la creació dels anys setanta o vuitanta del segle passat, la relació que s'hi retrata —els temps han canviat molt de pressa en els últims quaranta anys— és l'únic element que grinyola vista a ulls d'ara, sobretot quan l'obsessió de Georges i el seu fill Jean-Michel no és només la d'amagar l'homosexualitat de George i Albin ZaZA sinó també recuperar la mare tradicional de l'antiga parella... ni que sigui per un dia.
Avui, un fill a casa de dos pares o dues mares és un fet habitual que ja s'ha expandit entre la societat i s'ha adaptat a l'educació de les aules escolars. Esclar que l'espectacle de La Cage aux Folles no ha canviat ni de paisatge geogràfic ni de temps, una decisió encertada de l'actual versió que fa que els espectadors la puguin veure com una caricatura d'un temps passat i, amb més o menys pedaços, sortosament superat.

Malgrat tot, el despullament de ZaZa i la seva decisió valenta de no amagar ser qui és —una de les peces solistes cantades més emblemàtiques del musical— encara ressonen com un crit de llibertat en un moment de reviscolada de la intransigència i l'homofòbia.

L'espectacle compta amb dos puntals protagonistes: el multifacètic actor Ivan Labanda, en el paper de l'animador Georges, i el tot terreny Àngel Llàcer, en el del transformista Albin ZaZa. Si a això hi afegim la direcció musical de Manu Guix i Andreu Gallén i les coreografies d'Aixa Guerra, el resultat és una festassa de dues hores i mitja on —al marge de l'anècdota de la trama esmentada— ningú hi farà un cap de son sinó que en sortirà ben desvetllat i eixericat.

Cal pensar que La Cage aux Folles exigeix el transformisme a gairebé tota la companyia, amb l'única excepció d'Ivan Labanda que es manté sempre en el seu paper de mestre de cerimònies del local: hi ha 15 actors, cantants o ballarins més, comptant Àngel Llàcer, que fan diversos papers transformistes i només 7 actrius, cantants o ballarines. La reivindicada paritat, aquí, no té nom de dona, precisament. Tots ells fan aproximadament més de 140 canvis de vestuari. L'alternança entre escenes de comèdia de situació i escenes corals de cabaret és constant, cosa que proporciona un ritme fresc i saludable per al gran públic. I l'escenografia s'emmarca en una mena de ferradura escènica de cargol —com si fos la continuïtat de la ferradura del mateix Tívoli— que dóna pas a ambientacions diferents amb molts telons de cortinatges, taules de xiringuito, restaurant o saló de casa dels protagonistes, aquest presidit per una escultura fàl·lica que, per salvar les aparences, es converteix per un dia en una mare de Déu, coberta amb un mantell, a qui l'assistent o majordom de la casa, Jacob (interpretat per Ricky Mata) dedica en un moment donat un fragment de saeta que recorda moments hilarants de La Cubana.
La història agafa un caire de comèdia d'intriga —ai, ai, ai!, ¿què passara?— quan es produeix la trobada entre el matrimoni ultraconservador Dindon i el «matrimoni» liberal dels pares de Jean-Michel. L'actriu de Polònia, Mireia Porta —la mare oprimida pel conservadorisme Dindon, però a punt d'esclatar a la mínima— i l'actor José Luis Mosquera —per cert, aquest, amb una fesonomia poloniana semblant a un tal M.Rajoy— corren el perill de ser víctimes de la pressió mediàtica si són descoberts alternant alegrement amb gentussa de La Cage aux Folles i el transformisme, a canvi del xantatge de la titular del restaurant, els permet fugir dels paparazzi per la porta del darrera sota els plomalls i els lluentons que el mateix polític Edouard Dindon volia enviar a l'infern, precisament una escena de vermell encès de Pere Botero que la coreografia i la il·luminació han dibuixat metafòricament en un moment donat de la trama.

Amb «La Cage aux Folles», la companyia i la direcció d'Àngel Llàcer es llancen a l'aventura d'un espectacle de gran format, de pressupost elevat —es parla de 2 milions d'euros de sortida— i que, adreçat a un públic molt ampli, fa endevinar una llarga temporada, primer al Tívoli de Barcelona i, després, exportat a altres escenaris. Hi ha follia per temps en un muntatge on, a més, per fer honor al títol, no hi falta la gàbia gegant en una escena gairebé de pista de Cirque du Soleil per acabar de reblar el clau.