En aquesta obra fas un paper molt dramàtic, es pot gaudir un personatge així?
Sí. El disfruto moltíssim, primer perquè està molt ben escrit i després perquè el context és preciós. Tota la història és molt bonica. Temps endarrere quan feia un paper dramàtic tenia tendència a involucrar-me fins i tot massa amb el que estava passant però ara he après a prendre distància i puc disfrutar-ho més sense patir tant, tot i que el personatge es pugui passar l'obra plorant. Amb el temps agafen certa tècnica per a distanciar-te'n.

Això és una cosa que et passava dalt de l'escenari o t'ho emportaves?
Nooo, jo quan surto del teatre: "Adiós". Sí que tinc tendència a pensar-hi quan arribo a casa, en el sentit d'intentar millorar, provar trossets que no t'acabaven de convèncer... però no perquè el personatge em transformi ni res de tot això.

A més, en aquesta obra estàs la major part del temps amb molta tensió física
És esgotador! A la última part em passo tota l'escena buscant la filla, estic en màxima tensió i això m'esgota brutalment! Cada dia em menjo una xocolatina abans de sortir per tenir forces!

Fins i tot la respiració se't veu afectada
Sí, hi ha molta hiper-ventilació i em passo l'estona cridant. Per molta tècnica que tinguis (i la meva tampoc no és gaire, i no passa res per dir-ho), cansa moltíssim.

A mesura que van passant les funcions ho portes millor o pitjor?
Millor, perquè ho domestiques. Al principi t'has d'implicar molt per arribar a tocar aquell matís just que et demana el director. A partir d'un moment el cos té memòria sensorial i ja se'n recorda d'on vols anar. És com anar en bici, el cos se'n recorda del que ha de fer.

A Una història catalana parles en pallarès, això modifica la teva manera d'acostar-te a la veritat del personatge?
Bé, jo sóc de Lleida, el meu pare de Barcelona i la meva mare d'un poble del Pirineu. A més, fa 15 o 16 anys que treballo en català estàndard, que com veus, no és el meu. El pallarès tampoc no és el meu accent, per molt que la gent ho pugui pensar, va tot al revés! Sí que és un obstacle però jo ja estic molt acostumada a fer-lo, perquè fa molts anys que me'l salto. A la Riera també parlo en estàndard, i això que cada dia hi ha guions nous, per tant agafes una dinàmica de molta rapidesa.

I en el cas del castellà?
Em costa molt poc treballar en castellà perquè n'he fet molt. Amb el Teatre Lliure vam fer moltes gires per Espanya. També vaig treballar en un hospital d'anorèxia i bulímia en què tot s'havia de fer en castellà perquè els pacients eren d'arreu de l'Estat.

Què hi feies en aquest hospital de trastorns alimentaris?
Era un hospital de dia en què part de la teràpia consistia en fer teatre dues tardes a la setmana. No eren alumnes, eren pacients. L'experiència va ser meravellosa. Molt dura, molt enriquidora i molt difícil.

És una feina de molta responsabilitat
Sí, però ja havia treballat d'educadora amb nens psicòtics i autistes o sigui que ja tenia trencat el gel amb la gent que té malalties mentals. No és el mateix fer classes a Eòlia, que també ho he fet, on la gent paga i ve content a aprendre, que fer-ne a l'hospital on el pacient que no té ni esma per aixecar-se de la cadira i tu l'obligues a fer una obra de teatre. Realment la nostra feina és terapèutica, jo ho he vist. He vist canvis espectaculars. Potser el més maco que he fet en teatre no han estat experiències dalt d'un escenari sinó la feina que he fet a l'hospital.

Si no haguessis estat actriu haguessis tirat cap a una vessant més social?
Podria ser, en un moment donat hi vaig estar molt involucrada i no descarto tornar cap a aquesta via si un dia no aixafo tant d'escenari.

Quan vas decidir que volies ser actriu?
Quan vaig veure que la informàtica, que era el que estava estudiant, era una cosa absolutament avorrida. Em divertia més fent animacions amb una companyia de carrer i vaig veure que m'havia equivocat triant informàtica. Vaig començar a fer animacions, titelles, després vaig venir a Barcelona a fer classes de teatre i llavors vaig fer teatre per adults i m'hi vaig quedar.

T'has trobat amb dificultats en aquest camí?
La veritat és que he tingut sempre molta feina. Tot el que he tingut m'ho he hagut de currar; Barcelona és molt maca però si véns de fora t'hi has de fer un lloc i un nom. He picat pedra. Vaig confluir amb directors que van confiar amb mi, des del Xavier Albertí, que ara dirigeix el TNC, fins la Carlota Subirós o l'Àlex Rigola i m'ha anat bé. Potser a vegades m'he estat 2 o 3 mesos sense treballar, però vaja, he tingut sort. També vaig anar-me'n a Madrid un parell d'anys però al final vaig veure que m'agradava més el teatre i vaig voler tornar a Barcelona. Madrid està bé per anar-hi de tant en tant, però allà s'ha de fer molt photocall i això no està fet per mi.

Allí hi ha més glamur, no?
Sí, allí hi ha més glamur i has d'anar a les estrenes a fer una mica el paripé... No em va acabar de convèncer aquest món. Em va agradar el que vaig fer, des de La que se avecina fins a una sèrie que vaig fer per al Canal Internacional de Televisió Espanyola. Però vaig veure que la gent m'associava al teatre i que em seguia trucant per a fer teatre i vaig pensar que si em quedava a Madrid potser ho perdria. I vaig decidir fer el campament base a Barcelona i anar fent escapades a Madrid.

Et fa més feliç el teatre que la televisió?
No, per igual. El teatre és una carrera de fons i la tele és gimnàstica. És molt divertit, aquest any que he estat a La Riera m'ho he passat teta.

Si mires el teu currículum es veu clarament que hi ha tres directors amb els quals has treballat més que amb ningú, que precisament són aquests que has esmentat: Albertí, Subirós i Rigola. Tots tres tenen estils molt diferents; des de dins també es percep en la manera de treballar?
Absolutament. Des dels gustos i les estètiques de cada un d'ells fins a la forma de tractar l'actor o el procés d'assaig. El Xavier Albertí fa un treball de taula que quan t'alces ja saps tot el que has de fer, fins l'última coma saps per què la dius. I l'Àlex Rigola es mou molt per imatges, ho construeix molt a partir de l'estètica.

Suposo que has connectat amb ell de manera especial
Sí, crec que a tots ens agrada de rodejar-nos de gent més intel•ligent que nosaltres i qualsevol dels tres és més intel•ligent que jo. Porto molt anys alimentant-me i creixent amb ells! Com ara amb el Jordi Casanovas, que és una persona encantadora, un director brillant i intel•ligentíssim. Estic encantada amb ell. És un d'aquests que poso a la llista de: "amb tu, el que vulguis".

Si poguessis triar el que fer com a actriu, què faries?
Ara quasi pagaria per fer una comèdia. Si algú em truca per fer una comèdia, l'hi faig gratis! D'aquelles de sofà, de tresillo, de riure, que no s'hagi de pensar, que hi hagi ritme. Faré qualsevol cosa que m'agradi, però si ara vingués una comèdia em faria molt feliç.