La setmana passada anunciàveu el tancament de la sala Trono, però és una decisió que ve presa de fa un temps. Com ho acabes d'encaixar?

Finalment el que hem fet ha estat visibilitzar una realitat en la que portem anys treballant-hi. L'espai de la Sala Trono es feia petit, en aspectes logístics, de capacitat… buscàvem un altre local i no hi havia manera. Portàvem temps parlant amb l'Ajuntament, i no trobàvem res. Ara ja havíem de fer reformes per adaptar-nos a la nova normativa, i podíem fer-les, però era una inversió brutal per a una sala de 50 cadires, havíem de col·locar una rampa a l'escenari, revisar les sortides d'emergència… i al final vam decidir no fer-ho, no era viable. Seguim buscant en aquest temps un altre espai, privat o públic, i en això estem. Volem quedar-nos a la Part Alta de Tarragona, dins de les muralles.

A part de la recerca de l'espai, esteu buscant un altre tipus de model de gestió, que impliqui més activament els organismes públics?

No, no és això. Busquem un altre espai. El que passa és que la Sala Trono és un espai públic amb gestió privada, aquesta fórmula seria genial. Hem mirat locals privats també, però no hi ha manera. Vull confiar en què amb l'Ajuntament trobarem una solució. A la roda de premsa, el regidor va dir: "Aquesta sala no la podem perdre". Va valorar molt la nostra feina i crec que està molt bé que, des de Tarragona, es pugui produir teatre professional, fora de Barcelona i amb marca i segell tarragoní. Això a la ciutat i a l'Ajuntament li interessa.

L'any 2013 ja avisaves que, si no hi havia canvis, la sala hauria de tancar.

Va ser en plena crisi, va haver-hi retallades brutals per part de l'Ajuntament, la Diputació i la Generalitat. No ho recordo ara exactament, però crec que va ser en més d'un 50% de les subvencions. El que passa que, per casualitats de la vida, vam fer dues produccions que van anar molt bé, com el "Bilderberg Club Cabaret" i "La marató de Nova York". A més, el Teatre Metropol no funcionava i tothom venia a la Sala Trono. Això es traduïa en una ocupació total, però a nivell d'ajuts era molt minso. Arrel d'això vam fer més produccions, moltes gires que van suposar una altra font d'ingrés, i hem pogut tirar fins ara.

Tot això, amb més d'un 80% d'ocupació i potenciant les produccions d'espectacles. És una nova línia per consolidar la marca "sala Trono" més enllà de la sala en sí?

Absolutament. Tenim molt clar que volem produir teatre contemporani i, evidentment, difondre'l més enllà de Barcelona i Tarragona. Sí, com va passar amb Killer que hem venut els drets a Xipre i Grècia, com la gira argentina de La Marató de Nova York o del You say tomato. Hem fet molts bolos i sí, volem que marca Sala Trono continuï d'aquesta manera.

En paraules teves, Sala Trono era una aposta personal. S'ha de redefinir?

S'hauran de revisar moltes coses, sí. L'exhibició desapareix, aquest projecte de portar teatre a la ciutat de moment no podrà ser, i això s'haurà de reestructurar. El que diem és que farem produccions, estrenarem en altres espais tarragonins, com el Metropol, el Magatzem, el Palau de Congressos, centres cívics… perquè volem que les estrenes siguin a Tarragona, que vinguin aquí. Ara farem Metropol, Bartrina de Reus… però no deixarà de ser Sala Trono. Estem mirant també la possibilitat de portar teatre professional a pobles petits amb pocs recursos. Portar produccions com ‘You say tomato' a pobles petits fa que el criteri del públic també creixi.

El FITT es veu afectat amb aquests canvis?

No, l'oficina la seguim tenint i no afecta al Festival. Estem començant a treballar, buscant finançament, recordant a la gent que hi tornem l'any vinent.

‘You say tomato' és una de les mostres de l'èxit de les produccions de Sala Trono, com demostra la fita d'assolir les 100 funcions. Com us sentiu?

No ens ho creiem (riu). Això va néixer al T6 al TNC l'any 2009 quan ens vam conèixer amb l'Anna Moliner i fèiem el tonto pels camerinos. I, de sobte, va arribar el ‘You say tomato' com una idea per a desenvolupar més endavant, i ara som al Club Capitol amb més de 100 funcions i amb crítiques molt bones, bona acceptació de públic, de la professió… és molt xulo.

Una de les claus és que passeu de la comèdia al drama i al revés en mig segon. Com va ser el treball actoral amb el Joan Maria Segura?

Ho teníem molt clar tots tres. L'Anna i jo volíem fer un espectacle on poguéssim passar per tots els llocs, que penso que és el que ha de fer tot actor. Ha de ser bo en comèdia, en drama i en musical fins i tot. No és un actor que canta molt bé, o que plora molt bé. Pensem que som capaços de fer això i vam treballar-ho des d'aquest punt, des de poder fer comèdia ben feta, drama ben fet i poder cantar i ballar. No és que hàgim treballat una cosa molt específica, sinó que vam decidir que explicaríem una història que fa riure, fa plorar i on hi ha música.

Els vostres personatges s'han de guanyar la vida fent el que els agrada, però també allò que han de fer. Heu incorporat referències o experiències personals?

Un munt! Amb les produccions de la Trono hem fet gires per teatres i teatrets que la gent no sap ni que existeixen. Hem passat per pobles on no hi ha ni camerinos, com passa en l'espectacle. Una vegada ens van dir que els camerinos eren sota l'escenari, però que no podíem anar perquè estaven inundats (com passa a la funció!). Això la gent no s'ho creu, però és real. En un altre poble vam anar actuar i la cercavila passava pel costat durant la funció. Quan vam encarregar-li el text al Joan Yago li vaig dir: vull parlar de les gires a Catalunya, del món del bolo. I volem cantar i ballar. I el Yago va treure això. A Catalunya hi ha teatres molt xulos en llocs petits que estan descuidats, i és una llàstima, perquè estan preparats per acollir una bona programació. I d'això volia parlar, perquè ens mengem moltes gires on la gent fliparia si ho sabés.

Com va anar l'experiència argentina del ‘You say tomato'?

Molt bé! Al principi pensava, qui vindrà a veure'ns? Dos actors catalans, amb autoria catalana, desconeguts, en una ciutat on hi ha mil obres cada dia…? Suposo que és el fenomen de l'estranger quan ve aquí. Vam omplir totes les funcions, ens han convidat a tornar per fer temporada llarga… Va agradar molt, hi ha comentaris espectaculars de l'obra, comentaris tipus "este es un espectáculo de primera calidad". Per a l'Anna, que era el seu somni anar a l'Argentina, em diu que encara no ho ha paït. Ens sentim uns privilegiats, perquè no moltes companyies han anat allà a fer bolos per Sud-Amèrica. Ens han convidat a festivals, l'any vinent si podem hi tornarem.

Quin és el secret d'aquest muntatge? És un retrat generacional?

Jo crec que sí. Parla de moltes coses que són universals. És a dir, crisi d'edat, crisi de parella, crisi laboral… Allà a l'Argentina va passar igual que aquí. 10 anys de relació, feines que has de fer però no vols fer, treballar amb la mateixa parella, etc. Allà va funcionar tot, les gralles d'inici, la Festa Major, i dèiem que érem actors catalans fent gira per pobles de Catalunya. Va funcionar igual. El patetisme d'aquesta parella, del Santi i la Rosó, arriba molt.

Quan acabeu funcions, toca descansar?

No, la setmana vinent començo assajos de Jane Eyre al Teatre Lliure, després els tres aniversaris a La Villarroel i finalment el FITT. Fins el juliol no paro, i toco fusta perquè es mantingui.

Per acabar, que pots recomanar de l'actual cartellera?

Vaig molt al teatre, però amb les funcions al Club Capitol últimament no tinc massa temps… Vaig anar a veure La fortuna de Sílvia, que em sembla que està exhaurit, això et podria dir.