Toca descalça, té una mirada que forada i parla directament de temes que no són fàcils d'abordar. Parlem amb la pianista Clara Peya sobre la companyia Les Impuxibles i la seva darrera obra AÜC.

Comencem per Les Impuxibles, la companyia que tens amb l'Ariadna Peya; a part de ser germanes què us uneix?
Mirem l'art i busquem en l'art les mateixes coses, però cadascuna ho fa des de disciplines diferents, i això a l'hora d'ajuntar-nos és molt ric perquè són dues maneres diferents d'arribar al mateix lloc.

I això creus que és perquè heu crescut juntes i heu anat reflexionant sobre quina mena de coses volíeu explicar?
Crec que té molt a veure primera amb el bagatge que portem, tant artístic com personal i segona amb què som millors amigues i ens anem nodrint i creixent juntes. Crec que l'evolució en moltes coses és col·lectiva, és de dos.

El fet que sigueu de dues disciplines diferents també fa que pugueu sumar més que competir?
Absolutament. No hi ha cap mena de competició sinó al contrari. L'únic que volem és sumar i això és fantàstic. No sé què passaria si les dues féssim el mateix però com que fem coses diferents la nostra relació sempre ha estat súper sana i generosa en aquest sentit.

Sou de disciplines diferents però per exemple a AÜC també balles
Cada intèrpret té el seu fort. Amb l'eina que jo puc comunicar millor i amb la que em sento més còmoda és el piano, però també puc parlar i puc moure'm i això ho utilitzem en la posada en escena. Es tracta de no mirar els límits i de no pretendre ser brillant en alguna cosa que no és la teva disciplina, sinó poder comunicar, sense cap més pretensió.

Una altra cosa que us defineix com a companyia és aquesta multidisciplinarietat, sempre busqueu que hi hagi diversos llenguatges
Per començar el de la dansa i el de la música perquè som nosaltres dues, i el de la paraula perquè acostumem a tractar temàtiques que requereixen la parla per donar un punt de vista, per visibilitzar i perquè alguns missatges arribin de la manera com nosaltres volem.

En utilitzar llenguatges diferents també permeteu que un públic més divers pugui connectar amb moments diferents de la posada en escena
Precisament com que hi ha moltes disciplines la recepció és molt diferent per cadascú i ens arriben moltes opinions diferents i fins i tot contradictòries. Crec que el millor que podem fer és no quedar-nos amb res o amb res que no sigui una cosa que ens ressoni molt. Costa molt però hem de ser molt fermes amb la nostra proposta.

Després de veure AÜC i havent-ne parlat amb la gent vaig tenir la sensació que és una obra en què és més important el post-funció que la funció en si.
És clar, però la funció ha de ser prou atractiva com per a generar una sèrie de coses en el públic. La idea era que fos una cosa directa i crua i gens pretensiosa. Crua també pel que fa a la música, la il·luminació... no volíem que hi hagués un gran desplegament. Volíem que s'entengués el missatge però que la part artística tingués un nivell fos prou alt perquè la gent pogués connectar. Ha de ser prou interessant el que fem perquè la gent estigui enganxada tota l'estona i després en pugui parlar.

És a dir que no permet un lluïment tècnic, d'exhibició
No, perquè no quadra gens amb la temàtica. Això per l'ego de l'artista també és molt interessant. Tens la sensació que la gent t'ha vist fer coses molt més fortes però que per aquesta obra no interessa que la gent surti dient que bé que ho fem. Evidentment sempre ens agrada, però aquí volem que la gent surti fent una reflexió, que crec que és el que realment està passant. El resultat per mi és súper positiu perquè hi ha poca gent que es posi en la crítica artística. I això no vol dir que ho fem perfecte, però sí que hem aconseguit el nostre objectiu.

Amb Les Impuxibles normalment tracteu temàtiques d'amor, de relacions, de gènere...
Sí, a partir de Limbo vam decidir que la nostra lluita seria social mitjançant l'art, que és el que sabem fer. Jo sempre he estat compromesa socialment però era difícil ser activista i combinar-ho amb el món de la música i les hores que requereix. Trobar aquesta fórmula per mi ha estat una manera de sentir-me útil a molts nivells. Això ho vaig descobrir fa tres anys quan vam començar a fer Limbo i en sortir et donaven les gràcies no per si toco bé o malament sinó perquè he posat llum sobre alguns temes. Tocar bé no serveix de res, però obrir-li la bombeta a algú... això s'ho emporten. Després vam fer La pell als marges al Mercat de les Flors, unint un grup de dansa integrada i un grup amb diversitat intel·lectual, va ser molt interessant.

Tot i que fas tots aquests projectes amb Les Impuxibles segueixes fent discos
Sí, però arran d'això els meus últims discos han estat també activistes. Per exemple el tema central d'Oceanes és un rap feminista. A més és un disc que fa un homenatge a les dones de la meva vida i amb això estic visibilitzant el feminisme, el col·lectiu homosexual, perquè jo escric obertament a dones, i també, com que els músics que treballen amb mi són homes, mostro una dona que dirigeix a homes.

I després d'AÜC què?
Farem un espectacle que és una col·laboració de Les Impuxibles amb una directora i dramaturga amb la qual no hem treballat i que seguirà tractant temes de visibilització.