Quan actuo m'agrada fer apostes fortes, ficar-hi el cos, la veu, tot.

Has trepitjat els escenaris des de ben petit, amb la teva família, però hi ha algun moment en decideixes conscientment dedicar-te a ser actor?
Ha sigut tot una mica natural, ha format part de la meva educació, és el que fèiem a casa, ens ho passàvem bé amb això. Ma germana i jo acompanyàvem els meus pares de bolos i els seus amics eren tots de la faràndula i del circ, aquest era l'ambient. I jo a l'escola era el pallasso de la classe, jo sabia fer allò. Però no volia ser actor des d'un principi; volia ser inventor, m'agradava la biotecnologia, també volia ser espia, em molaven aquestes coses.

Tot el que fos creatiu...
Sí, d'inventar. Però sí que recordo estar una vegada al teatre, 'flipar' molt amb allò que estava veient i pensar: 'jo vull aconseguir fer sentir a la gent com m'estic sentint ara'. I em vaig posar a fer dansa, break dance amb 10 anys perquè vaig descobrir que hi havia gent que podia girar amb l'esquena, saltar i fer voltes amb les mans i jo volia aprendre a fer allò. De fet, no entenia com és que no tothom volia aprendre a fer aquestes coses. Si l'ésser humà pot fer això, aprenem-ho tots. Si quasi podem volar, anem a fer-ho.

Així doncs, has treballat sempre aquesta part més física...
La meva mare ha fet molta música, però venia del clown i havia fet acrobàcia, i el meu pare també ve del teatre físic i sempre ho han valorat molt, veies a Chaplin o Buster Keaton i deies 'uau!' És el clown, un trapezista de 60 anys que ja no pot fer trapezi i se'n fot, aquí és on apareix el clown. Sempre m'ha interessat molt el fet físic, l'acrobàcia, em motivava molt saber fer un mortal, pensava, si es pot fer, jo ho vull aprendre! Jo ho entenc sempre amb la fisicalitat, és el cine mut, com una persona que no parla el teu idioma fa entendre el mateix a tothom, el cos parla moltíssim. Té molts més anys que la comunicació verbal.

Recordes quina era aquesta obra que et va decidir fer-te actor?
No, recordo que estava assegut en una butaca i vaig ser conscient de l'acte teatral. Estava gaudint molt d'una ficció, però que estava sent molt treballada i pensava que jo podia fer allò també, que bonic fer sentir tal com m'estava sentint jo! És el fet de fer riure. Per això a la classe, quan no hi havia el professor, em posava a fer números de mímica, veia que a la gent li agradava, és com si toquessis algun ressort del públic i això és genial.

On diries que has après més: amb la família, a les escoles o treballant?
Amb la família, sobretot al carrer, observant i treballant. A les escoles, no tant, de fet només he anat a escoles de dansa i hi he après molt, però sobretot he intentat desenvolupar una energia que ja tenia. Vaig aprendre molt del que és el carrer i encara ara, quan fem cercaviles. Primer, que gaudeixes molt i no ho pots assajar, és la llibertat del teatre i entendre-ho des d'aquí de petit ja és genial, entendre-ho des de la màscara, des de l'energia, des de captar i que la gent no se'n vagi, cridar i passar-te tres pobles. I això és un entrenament. El primer cop que vaig fer teatre de sala em vaig trobar que el públic estava allà assegut i no es movia, i allò que tu t'havies de guanyar, de cop ja estava allà ficat. I també m'ha ensenyat a ser conscient del públic. I treballant també he après, sobretot, a veure què funciona i què no, es pot estudiar molt però fins que no hi ha algú que t'està mirant i tu li estàs fent la representació, no estàs fent teatre. I segueixo aprenent, ara estic en una etapa on estic replantejant-me tot el que he defensat. És bonic. És una recerca total, no hi haurà un moment en què diràs 'ho sé', suposo que t'has de reinventar i això és el que té de divertit.

Ara mateix segueixes fent projectes amb la teva família, quin paper juguen en la teva professió?
Som una família molt independent, cadascú fa el que li dóna la gana, però m'han ajudat molt. Els meus projectes els decideixo jo, en cap moment ells m'han coartat o enfocat en el que jo volia fer, sempre m'han donat molta llibertat. Sí que m'han ajudat en moments, per exemple, recordo a Incerta Glòria repassant el guió amb el meu pare o explicant-li a ma mare. Ma mare és la tècnica de llums de Ragazzo i d'Espai Dual i m'ha vist actuar moltíssim, em coneix i s'ho passa molt bé. Tenim molta connexió i a la vegada, som molt independents. Una barreja molt única.

Vas repassar el guió d'Incerta Glòria amb el teu pare?
Jo estava una mica capficat just abans que em donessin el paper, estava fent el càsting amb l'Agustí (Villaronga) i vaig anar un dia a Olesa de Montserrat, on estava el meu pare, i vam començar a passar el guió, escena per escena, i m'anava dient coses, veies com ho feia l'altre, em va donar una confiança que després em va anar bé.

Ara estàs a La Villarroel fent La calavera de Connemara, és el segon projecte amb l'Ivan Morales, després de Jo mai. És algú amb qui tens una complicitat especial?
És el tercer projecte, vaig fer el treball de cos de Cleòpatra, però com a actor és el segon. Som molt amics, ens estimem moltíssim, som quasi família, ens coneixem molt. Hem viatjat junts, hem viscut junts en alguns moments de la vida, compartim amics, la meva ex parella és molt amiga seva i la seva ex parella jo la conec molt, ens coneixem molt els cercles.

Entenc, doncs, que quan et va proposar el projecte de La calavera de Connemara no ho vas dubtar gens...
I tant! M'ho va proposar fa un any i mig i li vaig dir que sí, que endavant.

Tot i ser una comèdia, el teu personatge és complex, com trobes el punt just per no caure en la caricatura?
El to és complicat per a tothom, és poder treballar al límit, que es va movent i tu t'has d'anar movent amb el límit. És difícil, però també molt agraït. Els papers més difícils crec que són els de la Marta Millà i el Pol López, els has de descobrir des d'un altre lloc, però el text està molt ben escrit, a mi m'agrada fer apostes fortes i ficar-hi el cos, la veu, tot. És divertit. Sempre m'acolloneixo molt i em sembla que m'he passat, però em passa sempre, en cine, en teatre.

Abans o després d'actuar?
Normalment, després d'actuar. Em sembla que tot el treball que he fet ha estat enfocat cap a un lloc i no he treballat un altre, que m'he passat. Sóc el meu pitjor enemic. A La calavera hem treballat molt des de molts aspectes. L'Ivan és un tipus que va molt profund i és molt personal, has de contrastar i entendre el seu món per poder fer honor amb el qual ell és capaç de llegir d'aquella obra, i tu potser no hi estàs d'acord, però ho discutim. M'ho he passat molt bé, poder anar agafant aquesta cosa que té l'Ivan, indescriptible, i a la vegada, posar el meu clown i la meva generositat i energia en aquest Mairtin, hem aconseguit una barreja fantàstica.

I sembla que us ho passeu bé...
Ens ho passem molt bé. Amb la Marta he trobat una dona fantàstica, és una actriu de l'old school, però molt jove i molt bona persona, amb el Xavi ens coneixem des del Jo mai i ens estimem moltíssim, ha sigut molt guai treballar junts i fer de germans. I al Pol el coneixia, però no tant, i ara treballant amb ell estic super content, molt feliç, ens entenem moltíssim, passa poques vegades que estàs en escena i ja saps què donarà l'altre, et motiva, et fa créixer molt. És una marató en equip. Quan estàs amb algú a qui li agrada tant jugar, el nivell de joc puja. Estic super feliç amb la funció, ens ve molt de gust fer-la.

Un moment àlgid de l'obra és la coreografia del Nothing compares to you, com la vau preparar?
Li va encarregar l'Ivan al David Climent de Los Corderos. Va ser el primer que vam treballar i l'últim, l'escena on hi ha el número musical. Entre el Pol, l'Ivan i jo ens vam encarregar d'anivellar la coreografia i el que havíem treballat al principi amb el to de l'escena que teníem finalment. Estic molt content, m'encanta fer coses físiques en escena, m'agrada sortir cansat i per a mi, explica molt l'essència del clown. M'agrada molt reivindicar el clown, de vegades se'l té com al pallasso, per això dic clown i no pallasso, perquè quedi clar el dibuix. És aquest número musical tan generós, tan patètic, tan bonic, tan inofensiu, tan humà, que et fa somriure amb amor i tendresa. I estic molt content que puguem estar fent això. I defensant també la psicologia d'uns personatges als quals els hi passen unes quantes coses.

Després de Jo mai va venir el monòleg Ragazzo, basat en l'activista Carlo Giulianni, mort a Gènova el 2001 durant la cimera del G8 i de qui vau conèixer la família. Com va ser aquella experiència?
Fantàstica, no l'oblidaré mai. Feia un any que estàvem de gira, havíem estat a l'Eòlia, a Madrid, havíem fet bolos, i la Lali (Álvarez) s'havia posat en contacte amb l'Haidi Giulianni, la mare del Carlo. I just abans d'anar al Lliure vaig decidir anar-me'n a Gènova, volia veure els seus carrers, fer-me una idea de la ciutat. I la Lali va dir de marxar tots i d'anar a casa de l'Haidi. Vam conèixer els pares, vam estar a casa de la mare, ens va explicar moltes coses i et cau la consciència a terra i no entens de què està fet aquest món. La força de l'Estat fa molta por. Hi ha un moment en què li truca un amic de la mare i li diu que estan intentant manipular el TAC que li estan fent al teu fill per la bala que li han fotut al cervell; el calibre no encaixa amb l'arma del policia, que diu que va disparar dos cops a l'aire, i tenia 21 anys; la manipulació dels mitjans de comunicació... Un amic seu va morir tres mesos després, van dir que de sobredosi, quan era per respirar uns gasos que va tirar la policia i que haurien d'estar prohibits. I tantes i tantes altres coses. I fa por, molta por. I què hem de fer? No ho saps, aclapara la força de l'Estat i de qui estigui al darrere. Però sí que és cert que si alguna vegada penses que no saps de què serveix el teatre, Ragazzo et recupera la fe.

Tu ets un actor que utilitza molt la part física per expressar-se. Et resulta més complicat fer-ho en cinema i televisió?
Jo sempre ho faig, en cine i en tele també. Després sempre penso que m'he passat, però és el concepte de la màscara. Quan era petit, em van ensenyar els estereotips de la Comèdia de l'Art, els personatges, amb unes cares i unes màscares. La màscara tapa la cara, fa una expressió, tu la mires i jugues amb allò i cada personatge té una màscara i cada màscara té una forma de moure's. I en el cinema està bé perquè és anar a la mínima expressió o integrar-ho moltíssim perquè no es noti. Però sempre que he fet un projecte, hi he treballat una màscara, més o menys petita, però sempre. Justament, fa poc vaig fer un projecte amb el Jaime Rosales on precisament el que havia de fer era treure'm la màscara. Era una pel·lícula que es diu Petra i la seva forma de treballar em portava a fer totalment el contrari del que faig sempre, va estar molt bé.

A què et refereixes quan dius que t'havies de treure la màscara?
A que havia de no fer res. I no fer res no es pot. Havia de no voler actuar, saber estar allà i que la càmera et gravés. I és un projecte que t'ho permetia perquè les escenes eren improvisades, era un pla seqüència, hi havia actors que no eren professionals. No havies de fer res més que el que et venia de gust fer, i ni això. Si no et venia de gust, no et venia de gust. Connectar amb el moment. I és totalment el contrari del que faig sempre, jo vinc a donar coses. Va ser super interessant. Sempre intento connectar amb el cos, no ho puc evitar, estic molt conscient sempre.

Has dit en alguna ocasió que el teatre és el teu refugi. M'ho expliques?
L'altre dia, justament, a la funció, entre escena i escena vaig anar al lavabo, estava malalt, però em sentia tant de puta mare, tan bé. És un 'gustàs'. També ho pateixo molt, de vegades, penso si el que faig no agradarà. És una merda. Ho fas per als demés o ho fas per a tu? L'altre dia ma germana em preguntava per a qui feia teatre i jo li deia que ho faig per als altres, pel públic i ella em deia 'no ho fas per a tu?'. No t'ho acabes mai, suposo. És un refugi en el sentit de què jo puc fer teatre. Amb el meu pare jugàvem a fer teatre amb els objectes. Allà et sents en un lloc creatiu i imaginari, pots córrer, saltar i fer el que et doni la gana. Més que el refugi, és com l'hora del pati. De vegades, ho pateixes, però quan connectes, és genial.

Ho deus notar quan connectes amb el públic...
Sí, però de vegades perdo la confiança, penso que no està arribant, puc passar-ho molt malament també, ho passo fatal en molts projectes. Pràcticament en tots sempre hi ha un moment en què ploro desesperadament. Sóc així...

Molt exigent amb tu mateix?
També i molt sensible i em faig un embolic. És una barreja de tot.

En els dos darrers anys has fet en cinema Truman, Incerta Glòria i Petra; en teatre, Be God Is, Odisseus, Ragazzo i ara, La Calavera de Connemara i en televisió, et veiem a Merlí. Si t'haguessin dit fa quatre anys que estaries fent tot això, t'ho hauries cregut?
Sí que m'ho creia, m'ho deia a mi mateix, però no en el sentit d''ho petaré'. Chaplin venia d'una família molt pobre i deia que necessitava creure's que era el millor actor del món. Si algú m'arriba a dir que estaria fent tot això, hagués dit 'no ho sé, però lluitem per aquesta idea'. I si ara no estigués treballant, seguiria lluitant per aquesta idea. És perfecte; fer creació pròpia, seguir treballant amb la família, seguir aprenent, poder fer pel·lícules interessants, una versió d'un tros de novel·la catalana amb l'Agustí Villaronga, el Marcel Borràs i la Núria (Prims), és fantàstic. Fer Petra, un cine més independent però molt 'xulo', amb l'Àlex Brendemühl i la Bárbara Lennie, i poder estar a la tele fent un secundari. Seguir de gira amb un espectacle propi i poder treballar amb amics en un teatre comercial. És molt complicat, però de moment, va sortint. Així que si algú m'hagués dit això, potser no m'ho hauria cregut, però hauria lluitat per aquesta idea.

El gener de 2016, Marcos Ordóñez escriu un article El País, que et defineix com a un actor 'capaz de mostrar verdad, gracia y fuerza, y una versatilidad de virtuoso'. Com ho vas viure?
Es titulava El gran momento de Oriol Pla, Déu meu!, vaig obrir el diari i el vaig tancar. M'havien dit que el Marcos em volia entrevistar i el vaig convidar a dinar, em va semblar un tipus molt interessant, em vaig sentir molt a gust amb ell. És molt intel·ligent, sap molt de teatre, per a mi és dels pocs crítics que té consciència d'ofici. És el que diu Peter Brook a El espacio vacío, del qual el Marcos va fer el pròleg, sembla que el crític estigui fora del món dels actors i dels directors però en forma part, és responsable també de la industria, s'ha de convidar els crítics, i no per un sistema de 'jo et dono, tu em dones'. Vaig viure l'entrevista amb molts nervis, tenia aquesta por de la vulnerabilitat, d'estar en el punt de mira. El gran momento de Oriol Pla... I si no es tan gran aquest moment? I a partir d'ara, què vindrà? Moments petits? És la por i la pressió. Com ho defensaré això? Però vaig aprenent a col·locar, ho vaig entenent. Quan amics meus em diuen que estic triomfant, el dic que sí, però bàsicament perquè tinc feina. I tenir feina ja és triomfar, jo estic en una situació privilegiada, en sóc molt conscient. Puc fer coses diferents, no em falta feina, tinc diners per viure del teatre i de l'audiovisual, és fantàstic. En aquest sentit, dius 'gràcies, vida' i ja està, tampoc ara no em posaré imbècil. Però està molt bé que et diguin aquestes coses tan boniques, que puguin veure un somni o una feina o una força que portes anys i anys fent i de cop, algú t'ho reconegui. Molt agraïment, però a la vegada, molta por.

Amb la companyia Espai Dual porteu dos anys amb Be God Is i encara seguiu...
En realitat, portem quatre o cinc anys des que vam començar sent un espectacle molt diferent al que és ara, durava mitja hora i el fèiem en centres cívics i bars. Des de llavors al que és ara ha passat molt de temps i des que l'espectacle és espectacle potser tres anys. I pensem seguir, i tant! És un concepte d'espectacle d'aquests de circ, fins que s'esgoti. En teatre, no; ara fas una obra, ara una altra. Som el Blai Juanet, el Marc Sastre i jo. El Marc és un guitarrista espectacular i un actor molt genuí; el pare del Blai ve del món del circ i havia treballat amb la meva mare. La concepció dels espectacles de circ o de clown són diferents, tu tens un número i estàs tota la vida amb ell. Amb Espai Dual ens anem adaptant, quan un de nosaltres no pot, no fem bolos, i anem fent. I molt contents perquè al juny estarem al teatre Lliure de Gràcia.

És a dir, que hi ha Be God Is per temps...
I tant! És creació pròpia i som col·legues, és genial. Són aquells projectes en què pots fer el que et doni la gana. L'has fet tu, és teu i quan a la gent li agrada i riu, dius 'és que és nostre!' I carregues la furgoneta i vas amunt i avall, és cansat, però t'omple moltíssim. Quan vam estar a La Villarroel era una passada, tota la sala plena, de peu i rient. Aquí dius: 'he aconseguit allò que volia quan vaig decidir fer-me actor'.