26 edicions del Temporada. Cada presentació l'has fet amb un titular. El d'aquesta edició quin seria?
No és per dir-ho. És l'any que ha estat més difícil de fer el festival. L'any que ha costat més. El festival està en una situació d'extrema fragilitat. Perquè té molt públic. Això és una fortalesa grossa. Té diners privats. Que és una altra fortalesa grossa. Però el problema és la relació entre el festival i administracions. D'això no hi ha la tradició en el nostre país -perquè no hi és, pel que sigui- de que hi hagi un festival que el faci una empresa i jugui amb les administracions. I per tant, cada any canvien les relacions i no són estables. Has de pensar que el festival comença aquesta setmana i no hi ha cap conveni signat encara. Ni un. Ni amb els ajuntaments, ni amb les diputacions, ni amb la Generalitat, ni amb ningú. Per tant, funciones perquè t'han donat la paraula. El que necessitem és un acord amb convenis de tres anys que si més no, et permeti treballar amb una mica de distància.

Tres anys de distància?
Nosaltres treballem molt amb gent de fora. A la gent internacional no els hi pots dir "es que encara no tinc el conveni firmat". Ells estan parlant del 2018, 2019 i 2020. I el que voldríem, per tal de donar-li una estabilitat, és aconseguir un acord a tres anys. Que poguéssim treballar amb una certa solidesa en el temps. Aleshores, tot és possible. Però ja et dic, ara tot plegat és d'extrema fragilitat tot i tenir la sort de disposar de dos puntals importants: un és el públic. L'altra part és important, la més grossa: el pressupost, que són les aportacions d'empreses privades, que no ho fan per obligació. Ho fan perquè volen.

Panorama precari pel país i pel que fa a les administracions públiques. I per damutn de tot, moment precari el d'avui (entrevista realitzada el dia abans a la compareixença del president Puigdemont parlant del futur del país.
A mi, que avui hi hagi Generalitat i demà pugui no haver-hi, em preocupa, no pel Temporada Alta, sinó pel país. Perquè, que un festival de teatre sigui precari és un drama per a un país. Però que un país estigui en precari, és una catàstrofe per als seus habitants.

Però amb aquesta absència de compromís de les administracions, tu com empresari del sector estàs a la corda fluixa.
No em considero empresari. Mal aniríem. L'empresa la guarda un gerent. Ara mateix hem d'assumir uns compromisos, hem de signar convenis amb tothom, sense tenir cap conveni signat amb les administracions fiant-nos de la paraula que t'han donat. Això per a mi és increïble. No ho puc entendre. No puc entendre-ho.

Per què ho fan?
Perquè els tempos sempre són: "Això ho tindrem arranjat el gener i haurà conveni per a tot l'any", diuen. Es van allargant, allargant... Es clar, nosaltres ara hem d'agafar compromisos per a l'any que ve i per a l'altre. És veritat que des de l'any passat a tothom, a les companyies que han de venir, els hi diem: jo agafo el compromís, però sempre i quan això encara existeixi. Que sapigueu que no és probable que desaparegui però sí és possible. O que tingui unes altres condicions. I penso que ens hauríem de començar a acostumar a treballar tots d'una manera que fossin les coses més fàcils, més raonables i més normals. Entre altres coses això no et permet accedir a moltes ajudes europees que requereixen ajudes a tres anys. Perquè les ajudes europees no són per al mes que ve. I per treballar amb l'estranger fins ara hem pogut treballar des de fa molts anys. Hi ha molta confiança, ens veiem sovint. Però ha arribat un moment que podríem treballar d'una altra manera.

I quan vas a l'administració quines són les respostes que et donen?
Que sí. Que ho arreglarem. Però per la situació política, a vegades, per mil coses, ens trobem any rere any d'aquesta manera. Any rere any des de fa sis o vuit anys. Abans era any per any però se signaven els convenis amb un temps prudencial. I això a mi no m'agrada parlar-ho. Però s'ha de deixar anar perquè ells sàpiguen que això s'aguanta amb fils.

Parlem dels espectacles? Que ens depara el festival enguany?
Hi ha dos tipus d'espectacles: els que ja s'han estrenat i que ja hem vist. Aquest els combinem. I d'altra banda els espectacles en els que posem les expectatives, que són les coproduccions, per tant, els espectacles que s'estrenaran en el festival. A priori, com que per fer vint-i-sis produccions o coproduccions n'has hagut de descartar set o vuit-centes, els amb els que resten tens moltes expectatives perquè ja has triat, tot i que haguessis volgut fer més, perquè són aquells en els que hi creus més. Aleshores costa dir "aquest" o "aquell" perquè són d'àmbits molt diferents.

Deixa anar alguna recomanació.
El Cyrano em fa il·lusió perquè és una mateixa història amb la que es va fer amb Terra Baixa. Intentem fer teatre popular però alhora contemporani, amb una mirada d'avui i amb una manera de fer diferent. No només de fer sinó de treballar els que l'estan fent. Tot l'equip artístic que hi ha. Aquesta n'és una. L'altra seria, per exemple El metge de Lampedusa amb Xicu Masó que és una cosa superpetita i que és sobre un tema d'avui dia com la crisi dels refugiats, etc. L'altre serà de dansa, la de la Sol Picó amb Dancing with frogs o bé la de la Laly Ayguadé amb IUanMI. Això per dir-ne alguns. La visita de la vella dama a mi em fa especial il·lusió perquè hi ha la barreja entre la Vicky Peña, un grup d'actors i titelles i una gent que ve d'un altre món.

A mi m'agrada molt l'hort i cada vegada que tu plantes una cosa veus que va creixent i creixent i hi tens totes les il·lusions posades. I totes les expectatives posades. Amb això passa igual. Tens totes les expectatives posades però llavors, fins que no els obres no saps com anirà.

Com obrir un meló.
Com obrir un meló, però a més, jo reinvindico, encara que em sap greu, el dret a equivocar-se del món artístic. Tots ens equivoquem. Els artistes també. El que hem d'intentar des dels festivals, productores i així, i més si hi ha diner públic, és de donar-los l'opció que s'equivoquin. No necessàriament buscar el que són tantos segurs.

Però partim d'una bona fe.
Partim d'una bona fe d'una banda, d'uns bons elements, de molt de treball... que si hi ha un error, sigui un error per ambició de dir "volia arribar allà i no he arribat".

D'espectacles internacionals que en destaques?
En internacional, com en tot, depèn dels gustos de cadascú. Coses homologables als grans espais europeus: Declan Donnellan amb La nit de reis de William Shakespeare. O l'Out of Context - for Pina de l'Alain Platel, que és un espectacle que ja te molts anys i que fa un cop l'any només en un lloc. Aquest any li toca a Girona. O espectacles de gent més desconeguda, com un senyor argentí que ha vingut un parell de vegades i que es diu Mariano Pensotti i que ens porta Arde brillante en los bosques de la noche, espectacle molt bo de tres llenguatges en un sol espectacle: teatre, titelles i cinema. O Camargo amb La Congregación Teatro o algun altre de l'àmbit flamenc que per a mi és un dels cors de teatre europeus i de la dansa. Tant Josse De Pauw amb De Mensheid (La humanitat), que és una barreja entre teatre i cinema i música (òpera en aquest cas) o bé també Guy Cassiers, que és un home que ha vingut molts anys, i que ens porta Grensgeval (El cas de la frontera) una obra de teatre de text barrejat amb cinema i dansa amb un text d'Elfriede Jelinek sobre el món de l'emigració. Aquests per dir-ne alguns.

Què ha passat aquest any que no tenim Krystian Lupa? Us heu barallat?
Aquest any no hi ha res del Lupa perquè no hi havia cap espectacle del Krystian Lupa que poguéssim pagar perquè eren massa grossos. I no podíem. Tant a nosaltres com amb ells ens va sabre molt greu. L'any que ve hi tornarà a ser. Si encara existim hi serà segur. Però aquest any haurem de fer una cura de dejuny d'en Lupa.

Els espectacles internacionals són la joia de la corona del festival?
Jo, que de corones no en sóc gaire, diria que de joies del festival n'hi ha tres: una és la internacional. No per res, sinó per descarte. A Catalunya, l'escena internacional, entra pel Grec, entra pel Temporada Alta i entren algunes coses pel Lliure, el TNC, el Mercat i el TNT. Hi ha de ser. És una cosa de país portar-ne i portar-ne escena forta. Però per a mi és igual d'important la part de coproduccions i és bàsic per a mi també, l'entrada d'altres espais no teatrals com el món de l'ensenyament i altres espais socials.

Fem una comparativa inevitable entre festivals. Què us distingeix del Grec com a model?
Som més joves. Més inexperts. Cometem errors de novatos segurament. Crec que la gran diferència, a favor de Temporada Alta, amb el Grec és que al Temporada hi ha un equip que fa tot el festival. Tot un equip vol dir: des de la direcció fins a tota la gent que hi treballa. En produccions, que fa de pròpies, en comunicació... El Grec, i no m'agrada comparar, probablement el que li falta és tenir un equip ampli que treballi amb el Grec tot l'any. I no m'hauria de posar en casa de l'altre. El Grec està molt ben dirigit. El projecte un cop explicat és bo i està molt bé. És un festival d'una gran ciutat. Temporada Alta és molt diferent. És el festival d'una ciutat molt petita tot i que té l'ambició de país. Però sí que tenim un petit avantatge que és aquest: som un equip que treballa tot l'any amb el festival. Jo demanaria a l'Ajuntament de Barcelona que li donés al Grec més entitat i més potència com equip, que li permetés tenir una veu, no de programació, que això ja la té i ja la fa el director i la fa molt bé, sinó que li permetés dir que això es tracta de potenciar-ho durant tot l'any . M'he fotut on no m'havia de posar però bueno.

El Temporada Alta ja va néixer com a festival de tardor.
Va néixer com una cosa molt petita que no era ni un festival de tardor encara. Però quan va néixer ja hi havia un Festival de Tardor a Barcelona. Ja hi era. Amb els anys, com a Barcelona van deixar de fer-lo, ens vàrem dir: "el farem a Girona". A l'època Olímpíca l'havia dirigit el Mario Gas a Barcelona. Com va quedar buit es va tractar d'omplir un buit. I això és simplement el que es fa ara. I es fa treballant amb tothom. Temporada Alta treballa amb projectes. Treballem junts i ens truquem amb la resta d'Institucions o Festivals. Perquè en un país així és inimaginable treballar sol i en condicions amb els pocs diners que hi ha i amb les poques estructures que hi ha si no treballem junts. Amb el Grec tenim una relació de col·laboració i de cordialitat.

El Canal de Salt és un teatre que segueix tancat, tret d'alguns espectacles que acull del festival. Tu ja no ets el director. No et van renovar. El cas és que no hi ha una programació municipal. Raons polítiques? Desinterès municipal? Per què triga tant en obrir-se?
El Canal de Salt era un espai que es va fer i es va pagar amb diners de la Comunitat Europea per que servís de centre de producció, no pas d'exhibició. La Unió Europa ho va fer perquè allò era un projecte amb Perpinyà, que era l'altre pota de l'engranatge i que allà sí continua essent un centre de producció. Black Box se'n diu. El Canal de Salt va funcionar quatre anys amb un concurs propi. Es va delegar en una gestió privada que va guanyar Bitó i va pujar quatre anys. Es van produir espectacles que es van veure a vint països diferents i van veure sis-centes mil persones, en aquells quatre anys.

Potser alguna cosa faríeu malament. O potser no interessa a l'Ajuntament de Salt.
Es va optar per fer gestió directa. Ho va decidir el consorci que ho portava, pràcticament ho va decidir l'Ajuntament de Salt. I van posar un gerent. D'ençà aleshores han passat cinc anys i no ha produït cap espectacle. I ha estat tancat sempre excepte per exhibició puntual, quan se n'han fet alguns espectacles del Temporada Alta. Tot i que tenen la mateixa dotació pressupostària de les institucions locals que tenia el Canal. El per què? Jo no sóc qui per dir-ho. Ho han de dir ells.

En els vostres vídeos promocionals apel·leu a l'alta cultura. Podria semblar un missatge snob si no fos perquè les ocupacions que teniu són molt altes. Satisfet pel resultat?
Cometem a vegades un error que és pensar que la cultura és elitista, com si la cultura fos elitista per voluntat dels ciutadans. Com si diguéssim: només uns quants ciutadans pensen que són la crème de la crème i per tant la cultura és només per a nosaltres. I això va ser així durant temps. En aquest moment, si diem que la cultura és elitista, ho és per dues raons.

Endavant.
La primera. Perquè no es dóna als ciutadans cap tipus de formació en el món cultural. En un moment en que hi ha milions de ciutadans que no només fan l'ensenyament obligatori i que a més milions acaben anant a la universitat, surten d'allà sense tenir formació per a la que ells anomenen la cultura elitista. És a dir, per al teatre, la dansa, la música, les arts plàstiques, el cinema... si passa això vol dir que aquesta formació inicial està coixa. És que estem formant un tipus de ciutadà, li estem donant un tipus de formació que no és completa. Jo crec que la cultura és l'única cosa que es ven en un país com el nostre perquè és una font de riquesa. Genera riquesa. Però, també, que és l'important, que és un element cohesionador. Si a la cultura hi tinguessin accés més ciutadans, hi hauria un imaginari comú molt potent. No lideren perquè no han tingut aquesta formació. En el moment que hi som no se'ls hi ha donat una formació des dels sistemes d'ensenyament reglats. Per tant és des del nostre àmbit de producció i exhibició, des del TNC, des del Mercat de les Flors, des del Temporada Alta, que hem d'intentar acostar la gent a la cultura elevada. Quan ho fas, la gent et respon i cada vegada t'exigeix més. Si la programació d'aquest any o de l'any passat del Temporada Alta està en quinze idiomes diferents -rus, neerdanlès, lituà etc- i l'haguéssim programat quinze o vint anys enrere, no hagués vingut ningú. I ara s'omple tot. Aquest any no ho sé però si més no, l'any passat es va omplir tot. Per què? Perquè la gent vol entrar en aquests mons. I per tant, dir que la cultura és elitista és la defensa del poder que l'únic que vol és que la gent no tingui ni criteri ni pensament propi. I això és una cosa que havia estat tradicional de la dreta i d'uns anys ençà també passa amb gent de l'esquerra. Els diuen que s'ha de fer cultura popular. I està molt bé la cultura popular. Però el que s'ha de fer és cultura. Hi ha d'haver la popular, correfocs, castellers, teatre amateur als barris però també tothom ha de tenir accés a teatre de text, dansa contemporània, creació contemporània etc i la feina nostra i la dels polítics és que la gent hi accedeixi.

I d'aquí ve el projecte de la Ciutat Invisible?
Girona és molt petita i es poden fer proves pilot. I la idea de la Ciutat Invisible és fer una prova pilot aquest any i ja veurem l'any que ve, si encara existim i tot funciona, fer-la més grossa amb la idea d'implicar tots els instituts que vulguin o que no vulguin, només faltaria. Això és una cosa lliure. La Ciutat Invisible és una fundació promoguda per Bitó i altra gent de Girona amb la idea de ser un espai de reflexió entre el món de la cultura i la societat. Això vol dir el món de les empreses i altres persones d'altres àmbits. Ja que creiem que les institucions no hi entren bé en la formació cultural en general a l'ensenyament, des d'una fundació de Girona, ben petita, en una àrea molt petita i acotada com pot ser Girona i Salt, intentem veure què podem fer perquè els arts, totes, no només el teatre i dansa, entrin a l'ensenyament. Intentant que els artistes s'acostin on són els nois i les noies, d'una banda, i que els alumnes comencin a fer coses del món artístic perquè s'hi vagin introduint.

Hem de tenir en compte que es tracta d'una prova pilot que es fa amb molts pocs mitjans i que es fa com es pot. Volem que sigui una de les potes del festival dels propers anys. Perquè si les institucions i el país estan com estan, nosaltres hem d'intentar treballar pel país els propers anys. I ho farem a partir dels propers anys.

Un cop més el país s'arremanga i l'acció social i cultural prové de de la iniciativa privada.
Econòmicament pràcticament tot ho fem gratuït. Hem anat a buscar diners privats. Els espectacles que es faran a dintre les escoles no s'hauran de pagar. Jo he anat a Ensenyament i m'han dit sí, ja us ajudarem a difondreu. Ensenyament no ens obrirà cap porta perquè com li duen demanar des de sis-cents llocs diferents, com ara obri una porta, si no has obert mai cap... ui, ui, ui.

A Catalunya, amb un antic model francés com el de Jack Lang en el que l'Estat es cuida culturalment dels seus súbdits, això que planteges des de les institucions privades és una sorpresa.
Crec que el país, l'estat o les institucions són qui han de cobrir això. És veritat, però, que a Europa, d'ençà fa quatre o cinc anys és un tema que s'ha començat a plantejar. L'anterior ministra de cultura francesa Aurélie Filippetti va començar a fer proves amb instituts i escoles diverses, comprovant què passava quan les arts entraven en escoles i instituts. Ensenyament i cultura han anat per camins paral·lels però que no es trobaven. I això és al·lucinant. Les assignatures de l'ensenyament reglat que estaven relacionades amb les arts -història de l'art, literatura, etc- es converteixen en maries. Coses secundàries que el que fan és història d'aquestes arts i no pas vida d'aquestes arts.

A les institucions els hi deu molestar que interferiu en la seva feina.
Crec que és un error que no ho facin ells. Sobretot pel futur del país i dels ciutadans d'aquest país. Però jo crec que acabaran fent-ho algun dia. Però si mentrestant ells hi són i no ho fan i nosaltres ho podem fer modestament, intente-m'ho. Si féssim una prova pilot i anés molt bé els hi podem desmostrar com és possible fer-ho.

Moltes escoles ja estan incorporant als seus programes batxillerats artístics o primàries musicals.
S'està fent això però altra vegada, en aquests mons de la formació, de les minories. Hi ha un batxillerat artístic. Amb la idea de dir: "formem la gent que es vol dedicar a ser professional de les arts". Jo demanaria que, no només es treballi pels que volen ser professionals de les arts sinó que tots els ciutadans tinguin una base educativa de formació en el món de la cultura i de les arts.

Demà hi ha la possibilitat de proclamar -o no- la independència de Catalunya. Un ambient com el que es viu, de transició cap a no se sap què ni com acabarà, com el respireu des de Salt?
La situació del país afecta molt a tothom. I pel que fa al món artístic i en el que és el món estríctament artístic o teatral afecta una cosa tan prosaica com "es que es venen menys entrades". Moltíssimes menys. Això passa amb Temporada Alta, passa amb els teatres de Barcelona, passa amb tots i amb tothom. La gent en aquests moments està ocupada en un tema o dos temes molt importants: què serem com a país i com a ciutadans d'aquí a uns dies. Em sap molt greu però ho trobo molt normal. El que demanaria a la gent és fer el que hauria de fer, només faltaria. Però pensant en la reflexió, pensar en l'ànima humana i en les coses que, de fet, són més enllà de la part social també és important. I per tant, jo continuaria anant-hi al teatre. Però entenc perfectament, i estic seguir que vindrà menys gent que els anteriors festivals. Estic segur. Econòmicament, per a que quadri a final d'any t'has d'acostar al 90% d'ocupació. I aquest any no hi arribarem. N'estic absolutament segur.

Fins que va passar això, altres anys havíem venut 30 mil entrades de 47 mil que hi havien.Una barbaritat perquè faltaven quinze dies. Des d'aleshores, passa això. Potser la gent vindrà a última hora.