Com se situa Charlotte davant tot el que li passa pel davant?

Quan a Charlotte li cau la bena dels ulls i descobreix qui és realment Humbert Humbert se li trenquen de forma radical tots els esquemes amb els quals s'ha construït la seva manera de veure la vida. No és que Humbert tingui una amant, idea amb que més enllà de sentir-se traïda, Charlotte podria "acceptar", de la mateixa manera que la moral social de l'època ho feia. En les societats tradicionals on a la família "de postal" se li atorga un valor tan alt, a les dones no els quedava cap altre remei que acceptar que els seus marits cobrissin necessitats sexuals fora del matrimoni. Hem de pensar que la religió ocupava un lloc molt important en l'educació, i el sexe sempre era venut com a pecat fora de la seva funció reproductiva. No dic que Charlotte fos puritana en aquest aspecte, però les dones havien de lidiar amb molta més culpabilitat que els homes en aquest sentit. Culpabilitat per sentir desig i també culpabilitat per no ser prou bones quan descobrien que els seus marits els hi eren infidels. Culpabilitat per doquier, en conclusió.

Però el que Charlotte descobreix és molt més fort. El seu nou marit, la persona amb la qual anava a reconstruir la seva vida després d'haver-se quedat viuda, s'ha enamorat de la seva filla de 12 anys i ha mantingut relacions sexuals amb ella. L'amant del seu marit és la seva filla. Com poder acceptar això? Culpabilitat elevada a 1000 és el que sent. Voldria esborrar-ho tot, que no hagués passat mai, perquè com poder-ho acceptar. I culpabilitat que també apareix en forma d'odi: És ella qui ha obert la porta de casa seva i de tots els dormitoris a aquest senyor.

Integreu projeccions i actuació de forma simultània. Com a actriu, com t'empeny o com et condiciona?

Les projeccions com a actriu em condicionen bàsicament a nivell tècnic. L'obra està pensada com un engranatge en el que actuació i projeccions es complementen. Igual que la música i l'espai sonor. Les projeccions dins d'aquest engranatge serveixen per complementar, matisar i fins i tot contradir el que passa en escena. En aquest sentit les imatges interacciones més amb el públic que amb els actors. Com a actriu no m'estimula de cap forma realment, és algo que passa al darrere i del que no sóc conscient en escena. La música, en canvi, sí. Molt sovint marca el ritme de l'obra, i jo com a actriu l'he de sentir a dins meu per anar amb ell.

A nivell tècnic les projeccions sí que ens condicionen als actors. S'ha hagut de treballar molt amb les imatges projectades i la llum, s'ha fet un treball molt acurat de disseny d'il·luminació per aconseguir eliminar la llum que llença a escena el projector i no tacar així als actors. L'espai en els que ens movem els actors ha de ser molt concret per no anar en detriment de les projeccions, però alhora estar ben il·luminats. En aquest sentit els actors tenim unes marques molt concretes on desenvolupar els moviments escènics. En totes les obres de teatres hi ha marques, ho sé, però mai me n'havia trobat tantes com en aquesta obra.

El teu personatge calla molt més del que diu i pateix en soledat. Quina és l'evolució del teu personatge?

No és una pregunta fàcil de respondre. Charlotte és una dona que es mou per la idea que una vida completa és una vida amb parella; que una família completa i feliç és una família on hi ha tots els rols (el pare, la mare, la filla); una família "de postal". I s'encega amb aquesta idea. Ella és una dona vídua a finals dels anys 40 i, per ella, "refer" la seva vida passa per tornar-se a casar. En aquest sentit, ella "escull" Humbert no tant per la persona que és (pràcticament no el coneix quan s'hi casa) sinó per la idea que ell desprèn (un home seriós, culte i d'èxit que pot ser la peça perfecta que acabi de conformar aquest ideal de família).

Des del nostre punt de vista, Charlotte paulatinament va detectant que alguna cosa no funciona, però nega aquesta realitat perquè li trenca les expectatives que s'havia creat. Primer és només una intuïció, que invalida dient-se a ella mateixa que tot són imaginacions seves i que Humbert realment és un home incapaç d'abusar de la seva filla (com estar-ne convençuda si només el coneix d'unes setmanes?). Més tard, la intuïció constant esdevé una sospita que necessita confirmar perquè la sola idea que els seus dubtes siguin certs l'horroritzen. Charlotte s'aliena en un ideal de relació que no li deixa veure què passa al seu voltant, fins que la bena li cau dels ulls. Fins que constata que no viu en un conte de prínceps blaus i que, entremig, s'ha anul·lat a ella mateixa i no ha estat capaç de protegir a Lolita.

La felicitat i la nostra part més fosca són a prop?

És una pregunta molt filosòfica i per tant molt més complexa de respondre que el que pugui aportar. Però jo crec que sí. Per mi la felicitat està molt més relacionada amb una fantasia, és a dir, la construcció personal i íntima d'un ideal que perseguim, una ficció, que de la sensació palpable d'un moment concret que podem viure de forma feliç. En aquest sentit la fantasia de la felicitat oculta tot el que ens agrada però també no ens agrada de la nostra vida. Per això oculta els nostres temors, els nostres traumes i els nostres desitjos més íntims, tot i que a primera vista no ho podem veure.