D'on va sorgir la idea de crear una enciclopèdia del teatre musical a Espanya?
La idea va sorgir del Xavi Martínez. Ell treballava a la Companyia Nacional de Danza i es queixava sempre de que no hi havia un llibre sobre teatre musical. No estava recollida la història del teatre musical a Espanya. Viatjàvem a l'estranger i compràvem llibres sobre Broadway i el West End. I ell deia: això és el que faria falta. La idea era allà i quan ell va morir vaig decidir reprendre la idea i fer el llibre com a homenatge a la seva memòria i dedicar-me al seu projecte.

Quant de temps t'ha dedicat?
Han estat set anys de treball.

Vàreu partir d'un fons de col·lecció.
Xavi i jo érem col·leccionistes. Hi havia una quantitat important de programes de mà. Després es va veure que amb el que teníem no s'havia cobert ni un 20% del llibre. Una de les primeres coses que es va haver de fer va ser decidir on buscar aquest material o com fer-ho.

La idea era fer una enciclopèdia del teatre musical?
Sí. De fet hi havia un llibre publicat a Holanda que me'l vaig portar una vegada que vaig ser-hi allà i que recopilava els musicals que s'havien fet a manera de fitxa. A dues planes cadascun amb una estructura similar. I al Xavi li va semblar molt interessant. Crec que una de les millors idees del llibre és que és molt democràtic. Tracta amb la mateixa extensió espectacles que han pogut estar anys en cartell amb altres que han estrenat i han estat un dia. O grans franquícies respecte musicals de petit format. És com una enciclopèdia que serveix per consultar però també per indagar una mica més en cada producció amb un ventall considerable de possibilitats i donant la mateixa importància a tots.

T'han arribat queixes posteriors per absències o errades?
Estic segur que hi ha alguna. Algú se m'ha queixat pel tema de que en el llistat d'intèrprets no hi sortia, sobretot en productes de franquícia que han estat de gira i que és impossible posar-los a tots. Em fa molta ràbia però en alguns casos vaig haver de posar la coletilla d'intèrprets principals... Hi ha gent que em va dir que en la gira de tal ciutat no sortia tal persona. També és inviable perquè les companyies no et donen aquesta informació. Hem hagut d'anar tirant de programes de mà, mirant a veure qui ha canviat i qui no. No és gens senzill. Jo el que els hi dic és que si m'ho haguessin dit quan estava fent el llibre tot hauria estat diferent. L'alimentació de les planes ha vingut donada per l'espai. La fitxa tècnica és la que és i moltes vegades et trobes amb repartiments molt grans. Hem intentat que, si hi ha hagut alguna substitució en algun paper principal, incloure'l dintre de les possibilitats.

Com qualificaries el treball d'investigació que has fet?
Complicat. Interessant i complicat.

No ha estat fàcil?
És difícil. Molt difícil aparèixer en un arxiu i dir que vols consultar material. Sóc biòleg. no vinc d'aquest camp. El primer que has de fer és justificar perquè vols consultar aquests materials. I no només consultar sinó després dir que utilitzaràs part d'aquest material per a una publicació. Aquí és quan et trobes amb el mur complet.

Però tu tenies un argument estàndard per a tot el món, no? Era qüestió d'anar repetint.
Si però tant és. Quan parteixes de zero, els arguments no et funcionen. Cal presentar-se allà. Mostrar el projecte, comentar-lo. Molta gent pensa que "aquest és un freake que el que vol és venir a mirar vídeos o a veure si aconsegueix un programa de mà que no tingui". És un problema seriós perquè no és fàcil. L'exemple més clar -sembla una anècdota- és que el centre més gran de l'estat, en teoria és el Centro de Documentación Teatral del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte a Madrid. Per accedir a ell necessites un carnet. Només el pots tenir si acredites una vinculació directa amb el món del teatre. Però et demanen haver participat en produccions en les que has treballat, has produït etc. El truc que hi ha és que un doctor també pot accedir pel camp de la investigaciò. Tant els hi fa si ets doctor en biologia, com el meu cas, o en física molecular. No hi ha lletra petita. Et miren de manera estranya però si compleixes la normativa et donen el carnet.

Però no els hi fa gràcia.
No. Aquesta va ser la manera d'accedir. Un cop has accedit a un centre de documentació com el CDT et faciliten una mica l'accés a la resta de les portes a travessar, perquè suposadament has passat un sedàs i a la resta d'indrets et deixen accedir. No només per a veure els materials sinó després pel tema de copiar fotografies o fer escanejats de programes, tasca que no és fàcil poder fer. Són coses que costen. Jo he tingut moltes desil·lusions amb els arxius en tant en quant són més magatzems en alguns casos sense classificar i això em fa molta ràbia. No et posen moltes facilitats. I per tenir allà material amagat que no tinguin res. I quan els hi dius que és per publicar, et diuen directament que no. Que només ells podem publicar del seu material.

Desencisant.
Al principi no era fàcil. Després de molts anys i moltes hores passades amb ells arribes a una sèrie d'acords. I mentre t'ajustis als seus acords crec que no hi ha problema. Tot plegat forma part d'una relació de confiança i, es clar, costa crear aquests vincles.

On t'ho has passat millor?
Pràcticament en quasibé tots els arxius. Un que m'ho vaig passar molt bé va ser l'arxiu de la Comunidad de Madrid on és l'arxiu de fotografies de Santos Yubero, un retratista de l'època dels 50-60 que anava a les estrenes amb la seva càmera de fotos i apareixien moltes coses inèdites. Fotos d'escena real durant la representació.

Quan parlem de teatre musical a Espanya els anys 50, de quines obres estem parlant?
El llibre el vaig decidir començar a partir del 1955 amb la primera i única producció a Espanya que s'ha fet de South Pacific (Al sur del Pacífico) al Teatro de la Zarzuela de Madrid. I a partir d'aquí començar a veure com s'introduïa un gènere que tothom considerava que era molt novedós. Les crítiques que van sortir d'Al sur del Pacífico parlaven de zarzuela americana, revista americana... no entenien molt bé que les cançons estiguessin integrades en el text, que la història fos coherent i ajustada a la música. A partir aquí van arribar noves propostes. Es van portar altres tipus de musicals també. Des de Kiss Me Kate fins a Sweet Charity. Es van portar coses al temps que es va fer una mescla entre l'opereta que havia vingut de França i l'opereta centre-europea amb una barreja de revista. Eren gèneres que ja no estaven en el seu punt àlgid i es buscava la forma del musical per rellançar-los. Hi ha una època de mestissatge molt interessant.

A Madrid es fa bàsicament franquícies pel que fa al gran teatre musical. Què li falta a Espanya per a la creació de musical autòcton?
De creació autòctona se n'ha fet molt poc. El musical de creació a Madrid ha estat escàs perquè s'ha intentat anar al musical de gran format i és complicat. N'hi ha hagut però estem parlant d'uns espectacles de finals dels 70.

Revistes, no?
Realment no eren revistes. La música en teoria estava integrada en el text i tenia un format de musical. Eren més quasi bé en alguns casos review. Agafar un tema central i treballar sobre ell. Intents com La maja de Goya era quasi bé intentar atreure un públic del Teatro de la Zarzuela. Crec que el problema que hi ha hagut a Espanya majoritàriament ha estat no mirar bé el passat. Anar per modes. Ara es porta això... anem a començar de zero sense recollir el que es podria haver avançat abans. Jo sí crec que tota la trajectòria que arriba a Espanya d'opereta, revista i sarsuela es podria haver aprofitat millor. Es van fer dos intents, que eren Fuenteovejuna i Los vagabundos, intents de fer musicals en el Teatro de la Zarzuela, interpretats de forma com si fos una sarsuela sense arribar a ser-ho i amb una partitura ben integrada. I no van funcionar. I tanmateix són partitures molt interessants i que crec que es podrien representar en una barreja entre teatre comercial i teatre d'òpera. Però crec que ha faltat això.

Però fixa't que sempre estem parlant d'arguments clàssics: Goya, Cervantes...
S'ha intentat crear novetats però cal comptar amb el públic. El públic és potser el que diu si l'interessa o no. Però va per modes. Durant uns anys la major part de la creació de musicals i de teatre general a la mort de Franco va ser el destape, com Madrid pecado mortal. La revista també va evolucionar cap a això. No estem parlant únicament d'Espanya. Ven a disfrutar o Calcuta tenien en el seu màxim atractiu els nus o escenes pujades de to. No està malament però en aquella època es distingia molt entre el teatre de Madrid i el de Barcelona. A Madrid anava una mica més cap a la part eròtica, còmica. Però a Barcelona, com ja existia el tema del Paral·lel, la part eròtica ja estava coberta. Va ser el moment en que aquí van aparèixer La Trinca i els seus espectacles teatrals que anaven orientats cap a la crítica política o social, o la comèdia, allunyat del que oferia el Paral·lel, que oferia cames i noies lleugeres de roba.

Ara això s'ha intentat recuperar amb El Molino
Però ara ja és una altra època. A dia d'avui la gent ja no se sorprèn de res amb El Molino o l'espectacle The Hole, que ara ja va pel tercer. Juguen amb recuperar el tema de l'erotisme des d'un punt de vista més elegant.

A Barcelona han funcionat més els grans espectacles de creació que no pas les franquícies.
És cert. Però ja des dels orígens. El diluvio que viene que havia estat quatre anys a Madrid omplint el Teatro Monumental aquí va passar per temporada i crec que no va arribar ni a una temporada. Quan aquí va fallar El diluvio que viene va venir, Evita al Tívoli. I li va passar el mateix. Va funcionar però no tant com amb Madrid. Parlar ara d'èxit mirant cap enrere, amb el tema del número de funcions, és complicat. Abans es feia funció doble tots els dies. Abans estar una temporada en cartell és com estar ara tres temporades pel que fa al número de funcions. Però és cert que hi va haver bastanta polèmica. A més aquí Evita, amb el bolo, va venir sense orquestra, en playback. Ja es van començar a retallar coses.

Després va venir "Jesucristo Superstar" amb Camilo Sesto
Sí. Va ser posterior. Però no va venir a Barcelona. La mítica producció de Jesucristo Superstar va anar tres mesos a Madrid. Va ser un èxit apoteòsic, però tenia altres compromisos i va haver de tancar ple de públic. Va ser un èxit. Evita, tanmateix, a nivell de públic va ser més gran a Madrid. Eren produccions que estaven pensades per girar. Evita va marxar i fer les amèriques, mai millor dit. I són aquell tipus de coses que funcionen. És cert que a Barcelona s'ha anat més als grans musicals propis. Els exemples de Dagoll Dagom que és una mostra a tenir molt en compte arriscant-se i fent produccions de mig format per al gran públic d'una forma valenta. La creació és més fàcil fer-la de petit format i és el que s'ha vist en els últims anys a Catalunya. A Madrid també hi ha hagut intents. El problema del petit format, que ha funcionat molt bé a l'Off-Broadway i altres indrets, és que aquí, certes companyies no han entès que petit format no significa cutre. No vol dir amateur. En el moment en que el públic ha vist que hi havia un petit format ben fet, professional, ben pensat, que no feia falta més, és quan la gent ha anat a veure aquestes propostes que resultaven interessants. I s'han deixat de banda les petites produccions que realment no tenien per on sortir. Això es va reflectir molt en el món dels musicals infantils i familiars. Hi hagut una època molt àmplia en el que els musicals familiars eren molt fluixos. Eren una tonteria per distreure els nens i que realment els tractava com tontos. Han anat sorgint propostes i la gent ha anat entrant. Els pares, si han de portar els nens al teatre, van a veure, si més no, alguna cosa que puguin suportar ells. I que els agradi. El problema més gran d'Espanya és no preocupar-se per generar nous públics. No preocupar-se per una continuïtat. Si tens un públic que va a veure Mamma Mia! ho reposes nou vegades i tindràs sempre el mateix tipus de públic i no aniran a veure Casi normales. O ho aniran a veure perquè surt la mateixa protagonista de Mamma Mía! i potser es pensen que sortiran del teatre ballant. És complicat. Falta formació de públic. Portar els nens a veure un bon espectacle infantil, familiar, a espectacles orientats de forma juvenil o de tot tipus. Espectacles d'escapisme... franquícies de petit format... em sembla tot just i adequat. Sempre i quan la cartellera estigui equilibrada.

Molta gent d'aquí és públic de teatre musical gràcies a "Mar i cel".
Sí. I a més una de les coses que millor ha fet Dagoll Dagom són les funcions matinals dels espectacles que munta. Això és fonamental. Poder mostrar a escoles un espectacle i portar-los al teatre. Això és un esdeveniment. Els joves no van amb els pares sinó amb el grup d'amics. Comparteixen una experiència i això marca molt. Crec que això és fonamental.

Però tal com està la cosa, com veus el futur del musical a Espanya?
Doncs voldria veure'l millor. La setmana passada vaig veure Casi normales i em vaig reconciliar molt amb la forma de fer musicals a Espanya. Sempre tens por que les adaptacions de musicals de fora no es facin de manera correcta. O d'una forma que es porta al nostre terreny. Sempre l'adaptació es molt complicada. Quan de sobte una cosa està bé és una aposta seriosa amb un musical compromès, i això és important. El futur passarà per veure què passa amb el públic. Aquest any el ventall de musicals és amplíssim. A Madrid conviuen Billy Elliot, Casi normales, La familia Adams, El Rey leon, El guardaespaldas... realment productes com El guardaespaldas o Casi Normales són completament diferents. La qüestió és veure què fa el públic. El musical que té gira contractada fins el 2019 és Dirty Dancing, que ni tan sols és un musical. Han estat una setmana completa a Gijón i ha estat omplint cada vegada. i em sembla molt bé perquè és un tipus de públic que normalment no va al teatre i això li desperta el cuquet. Però, es clar, si únicament van a veure El guardaespaldas o títols que ja coneixen, possiblement després no vagin a veure una altra cosa. Sí, quan facin Ghost. Al públic se l'ha d'educar i obligar a veure més coses. I si la cartellera es variada és una cosa a tenir en compte. Però al final si al public li dones una proposta interessant i no va, no era interessant per a ells i te la menges amb patates.

Quin musical del passat dels que has investigat t'hauria agradat veure?
Primer Al sur del Pacifico m'hauria agradat veure'l el 1955 al Teatro de la Zarzuela. Perquè totes les cròniques de gent que havia vist la producció de Broadway van dir que la producció de Madrid era molt superior. És cert que es va utilitzar tota l'estructura i les possibilitats tècniques del Teatro de la Zarzuela. Sigfrido Burmann va fer uns decorats meravellosos. Era un bon repartiment. Tal i com s'entenia en aquell moment eren noms importants de la lírica. Era un caprici personal de Sagi Vela, que es va encaparrar en que aquest títol es portés a Espanya.

Tamayo va fer molt
Tamayo va fer molt però se li recorda més per les Antologias de la Zarzuela que no pas per haver portat Les miserables la primera vegada a Madrid.

Amb coproducció amb Plácido Domingo
Sí. El seu fill va traduir les lletres. Plácido Domingo ja havia tingut molta relació amb Tamayo perquè els pares de Domingo havien treballat amb ell al Teatro de la Zarzuela. Al sur del Pacifico m'hauria agradat molt veure-la. M'hauria agradat veure també un musical que em va sorprendre com La pelirroja. Es va fer a Broadway i va arribar a la Zarzuela de Madrid en una producció que va venir de Mèxic al 1957. Per curiositat morbosa, Caridad de noche, que era el Sweet Charity de Marujita Díaz també m'hauria agradat veure'l. Les fotos mostren una producció molt similar a l'original. Les crítiques van ser molt bones. Estava molt més ajustada que la Kiss Me Kate feta també per Marujita Díaz.

Amb tocs de copla?
En alguns casos sí. Amb Sweet Charity es van mantenir fidels a l'original. Però el Too Darn Hot de Kiss me Kate diuen les cròniques que Marujita Díaz la cantava per buleries. Ara ho estandaritzem però potser no fos tan desastrós. És un número que a la cap i a la fi, en un teatre dels Estats Units un actor treu una guitarra i toca Too Darn Hot. Però Cole Porter per buleries havia de ser molt surrealista. També és cert. La resta de l'obra es feia de manera tradicional. Un dels problemes que també tenim aquí i a tot arreu és que amb les grans figures la gent espera que facin el que s'espera d'elles. Lina Morgan va estar tota la seva vida volent fer un musical i mai es va atrevir. En teoria Celeste no es un color havia de ser un musical amb les cançons integrades, un text més ajustat, però ella no es va atrevir. Va tenir les crisis de dir que el públic no esperava això d'ella. Ella cantava i tenia diners per fer una producció. Es podria envoltar de bons dramaturgs i directors. Però no es va atrevir perquè ella mateixa es veia encasellada en el seu paper. Li feia por. Estava acostumada als grans èxits i li feia por que això no funcionés i sentir que havia defraudat al seu públic. Hi ha molta gent que és molt esclava d'aquest tipus de respostes. També ho entenc. Un cop t'has quedat en un personatge i ets una figura és més fàcil mantenir-ho.

Les revistes també les has inclòs en el llibre?
No. Les he deixat de banda. He inclòs el que hi havia a cavall. A no ser que fos que hi havia una integració de la música amb el text, no ho he inclòs. És difícil discriminar què fiques i que no fiques. Si parlem de revista i poses l'exemple d'escenes i temes musicals que no tenen per què estar integrats entre escena i escena, és una estructura que no es compleix al cent per cent. Tot té la seva estructura base.

Però hi ha molts musicals de Broadway amb estructures de revista
Sí. Per exemple. Calcuta. L'he inclòs perquè afora es va considerar musical tot i que tenia estructura de revista. No deixen de ser escenes de revista. He anat triant el que més m'ha semblat que podia apropar-se més al món del musical. També perquè el món de la revista no és el meu camp. Hi ha hagut cosetes que han estat a cavall. I les he intentat incloure. Exemples tan clars com el El Mikado o Els pirates de Penzance no deixen de ser operetes del segle XIX. A dia d'avui es tracten com a musical. O La bella Helena. Estem amb el mateix. Hi ha productes que estan molt a cavall.

La sarsuela i l'òpera són els pares de tot això?
A nivell de creació no ha existit una línia. Hi ha grans partitures de sarsuela que els seus autors podrien haver utilitzat per fer musicals. The Light in the Piazza té una línia melòdica que no és habitual per al musical .Hi ha motles composicions que realment poden estar a cavall entre l'òpera i el musical. Porgy and Bess per exemple.

Formalment, en que diferenciaries Company d'El cantar del arriero? Els dos casos tenen moments de text i cançons entremig. Un parla del costumisme del segle XIX en un entorn rural i l'altra el segle XX en un entorn urbà.
En la presentació que vaig fer vaig dibuixar un triangle on en cada vèrtex tens música, lletra i text. El teatre musical el que busca és l'equidistància entre els tres punts. Que tot estigui interrelacionat. Si anem a òpera o sarsuela hi ha relació entre els tres punts però les fletxes anirien cap a la música. Amb l'òpera o sarsuela, a la composició musical se li dona més importància que al text. Les músiques no estan tan relacionades sinó l'espectacle està orientat cap a la musica. En la revista tens el text i la lletra i música. Al final són matisos. En el musical ideal o musical de text està tot relacionat. És una simplificació al màxim.

Però jo segueixo pensant en que sarsueles com El cantar del arriero són comparables en estructura al El Mikado (opereta) o a Company (musical).
Ningú diu que no siguin boniques. Quan es planteja la composició d'aquesta sarsuela o qualsevol òpera, el punt on conflueix tot és en la música. La resta no és que sigui accessori, ni molt menys. Hi ha grans textos d'òpera i en sarsuela passa el mateix. I a l'inrevés. Grans partitures d'òpera que tenen unes històries que no tenen per on agafar-les. I sarsueles igual.

En canvi en els musicals la història és important.
També hi ha musicals amb històries surrealistes i dolentíssimes. Jo no parlo de qualitat. Parlo que quan penses en la confecció de l'espectacle, en el musical posaries el focus en el centre del triangle i en la sarsuela i òpera aquest punt focal aniria cap al vèrtex de la música. I de fet, les lletres importen. Però moltes vegades jo em queixo de les vegades que vaig a veure sarsuela i que es menysprei tant el text i les lletres fent falta projectar subtítols per una falta de vocalització que em desquicia. En l'opera ho entenc millor perquè és un altre idioma. És lògic. Però en la sarsuela, aquesta falta de respecte que hi ha per les lletres em sembla tremenda. Perquè crec que és una falta de vocalització.

I tu que ets d'Oviedo i vius i treballes allà, quan vens a Catalunya veus musicals traduïts al català o a Madrid al castellà, això com ho veus?
Jo sempre he defensat els musicals interpretats en l'idioma en el que estan escrits. Adaptar és molt difícil.

Però tu ets una persona que entén perfectament l'anglès. És comprensible. Però el públic que no l'entén?
Sí, es clar. No hi ha un altra. Si no coneix bé l'idioma, cal posar subtítols. Però a la gent li costa anar al teatre a llegir. A mi m'agrada. Hi ha bons adaptadors que han fet un treball important. El problema és quan no enganxes. O quan queda desvirtuat al traduïr.

Tornant al llibre. Quina editorial t'ha trucat per encarregar-te'l?
Cap. Això és autoedició de 100 exemplars.

Només 100?
És l'acord legal amb el que arribes amb els fotògrafs i els arxius públics.

Fotògrafs i arxius?
Els arxius perquè publiquen ells el seu material. No és material perquè el publiquin altres. Els fotògrafs pels drets d'autor. Quan presenten el projecte dius que és un llibre que té més de 4000 fotografies. Quan parles amb les fotògrafs és lògic que et demanin de 45€ a 90€ per fotografia. Els hi has de dir que això és un projecte.

Has pagat molt per les fotografies?
He pagat de manera indirecta.

En espècies?
No, no. Anava a dir que ja m'agradaria però ni tan sols això...(riu). Però a vegades has de dependre d'escanejats professionals amb els quals al final acabes de pagar els 40 euros amb una fotografia. De forma directa no he hagut de pagar perquè sempre plantejo el llibre com una edició sense ànim de lucre. De fet es ven per sota del preu d'impressió directament sense comptar els anys de feina.

Ja no només no guanyes diners sinó que perds.
Sí. Bé. Però aquesta va ser la idea inicial.

Ets un filantrop o un freake?
Cap de les dues. Em considero una persona a la que li agrada el teatre musical i prefereixo perdre diners i que hi hagi 100 exemplars d'un llibre que considero que és important, que no tenir 90 exemplars a casa meva i haver venut 10 al preu d'impressió. Això es va fer pel que es va fer. Jo ho vaig fer per la memòria del Xavi i precissament el que vull és fer una difusió d'això. Estic encantat d'això. Des del moment que vaig començar, a nivell personal ja ho sabia. Anava passant diners d'un compte a l'altre tots els mesos per tenir un fons perquè sabia arribaria el moment d'impressió i les despeses dels viatges Oviedo-Madrid-Barcelona.

Estem parlant de tres volums.
Són 1500 planes.

Estàs satisfet de la resposta del sector o t'ha sorprès negativament?
Estic molt satisfet perquè els distribueixo jo personalment i conec les reaccions. No és còmode per a una llibreria vendre un conjunt de tres volums que pesen 10 quilos.

10 quilograms?
Literalment. S'envia per missatgeria, que va inclòs en el preu de 130€. De sobte gent que ha comprat el llibre i no et coneix de res t'escriu. I hi hagut emails o trucades que m'han emocionat molt. Que gent que consideres important en el món del teatre musical et digui "gràcies" per a mi és fonamental. També he de dir que a les biblioteques de l'àmbit teatral els hi he cedit dos exemplars a cadascuna.

Quantes biblioteques hi ha de l'àmbit teatral?
Aquí tens l'Institut del Teatre. A Madrid el CDT, la Juan March, el Museo del Teatro de Almagro, el d'Andalusia, el d'Aragó...

I arran de sortir el llibre, gent que t'havia posat problemes t'ha tornat a trucar per disculpar-se i oferir-te més imatges?
Sí, sí. També hi ha el cas d'una persona que li va costar cedir al principi però que al final va oferir. Em va dir que podria utilitzar al material que estigués en arxius però curiosament, els fotògrafs per cortesia els hi vaig enviar un exemplar.

O sigui, que la meitat de la tirada se t'ha anat en obsequis als fotògrafs, arxius i biblioteques. És com produir un espectacle per a un sol dia i omplir-lo de convidats.
La tirada està feta amb trampa. Són 100 exemplars a la venda però realment és de 150. Ja comptava amb extres de cortesia, que també me'ls he menjat. Però era una mica la idea. Sí que em va passar el cas amb un fotògraf que quan va rebre el llibre i va veure la realitat, amablement em va dir que li encantaria oferir-me tot el seu arxiu fotogràfic per posar el que volgués.

Això significa que et faltava pedagogia per explicar les coses.
No, no, no. La gent no espera el format final. Tot i que jo insistia en tirar la casa per la finestra en format, paper i color. És molt difícil imaginar-se la qualitat de l'obra fins que la gent no ho rep. 150 grams per full de paper no és habitual en una obra d'aquestes característiques. Paper envernissat per evitar que taquin les altres planes. S'ha tingut una cura important. Han estat moltes hores. Arranjar fotos. Perquè abans parlàvem de Santos Yubero. Aquest fotògraf s'asseia a la primera fila i començava a disparar fotos. Fotos amb una perspectiva torçada, algunes instantànies cremades per la llum d'escena... cada foto ha portat moltes hores d'arranjar per intentar que tot fos visible, que la gent la pogués gaudir. Moltes hores de Photoshop. I després veies que hi havia uns decorats al darrera. Han estat moltes hores i molta dedicació.

Per a més informació i adquirir els darrers exemplars: http://guiateatromusical.com