Hi ha actors que fan el salt a la direcció, mentre que tu et vas decidir a escriure. Com et vas animar a començar?
Sempre he tingut un afany d'autosuficiència que l'actor no té. L'actor és com un bestiar que està esperant que el cridin perquè l'utilitzin. I quan no et contracta ningú, a casa no pots fer d'actor. És una cosa que sempre he enyorat de les professions que pots fer tu a casa sense deprendre de ningú. Jo tenia un buit allà dins, jo pinto, dibuixo, m'he anat buscant vides paral·leles a part de la de ser actor. Fa uns 10 anys vaig començar a produir, no trobava textos per fer, i vaig pensar perquè no intentar escriure, fent coses petites. Va venir una mica de la necessitat. Tinc temps, els actors tenim força temps lliure, les meves filles ja estan criades, vols moure projectes i no trobes textos o els drets són molt cars o surten molts personatges i no els podràs estrenar mai, et sents lligat. Necessito una mica de llibertat.

I vas decidir fer-t'ho tu mateix...
Ho intento. Vaig començar a fer els meus experiments, sol. Algunes obres petites estan a casa, no les ha vist mai ningú, i vaig començar a trobar-hi el gust. Però jo no tinc vocació d'escriptor.

No et sents un dramaturg?
Dramaturg, no ho sé, no em sento escriptor. Jo no podria escriure un conte, narrativa, impossible. No sabria com posar-me per escriure un article de diari. Però la feina de l'actor precisament és posar-se en el cap de l'autor. Quan et toca fer un text, penses en quan l'autor va escriure el teu personatge, què volia fer amb ell, perquè el va escriure, perquè li feia dir això, què li passa a aquest personatge. Les preguntes que s'ha fet l'autor, l'actor se les ha de fer per interpretar bé. Jo tinc el bagatge de 35 anys d'actor professional, d'haver fet aquest exercici moltes vegades i haver-me posat en el cap de l'autor. Em vaig adonar quan vaig començar a escriure que hi havia una feina que ja la tenia feta. Jo escric perquè sigui dit allò, no perquè sigui llegit, penso molt què allò ho han de dir una actors, conec les eines que necessitem els actors per interpretar perquè ho he patit. Quan he interpretat textos mal escrits he patit molt, quan un text està ben escrit, allò va sol. I ho notes de seguida, quan costa molt és perquè està mal escrit o perquè és molt literari. Jo tenia tot aquest "background" i fa cinc anys en vaig fer 50 i vaig decidir a posar-me a escriure. Em va animar molt el fet que la primera obra llarga que vaig acabar, Coses nostres em donessin un premi. No pensava ni estrenar-la, la vaig escriure per a mi, però em presento a un certamen literari, em donen el primer premi, i dius 'hòstia!'. Aixo em va animar molt, va ser la trampa.

La vas presentar sense ànim d'estrenar-la?
La vaig presentar abans de pensar en estrenar-la, em van donar un premi i llavors la vaig haver d'estrenar. Ho vam fer a la Sala Atrium i això va ser un regal enverinat. La veritat és que ara disfruto molt escrivint, el que passa és que d'aquí a que s'estrenin les coses que escric, ja veurem, però em sembla que no ho deixaré, sense la pressió de dir que sóc dramaturg, és una cosa que si tinc temps lliure, la faig, i si no tinc temps, no escric, no passa res. A més, m'agrada perquè és un diàleg amb tu mateix, no depens de ningú, estàs sol davant de l'ordinador i només per a tu mateix ja et serveix. Com que sempre escric de coses molt properes a mi, és com fer-te preguntes a tu mateix sobre la teva vida, la teva família, la teva feina, el que et passa a tu, la teva edat, el teu entorn. Jo no puc escriure de res que no conegui, no tinc l'ofici per fer-ho, he de parlar de coses molt properes a mi o de mi mateix. En les quatre obres que he fet hi ha una part força autobiogràfica, és com posar-te en qüestió tu mateix, riure-te'n, independentment de què s'estreni o no, com a exercici ja m'agrada fer-ho. Si s'estrena, bé, i si no, mala sort.

Creus que un autor sempre ha de parlar d'allò que coneix?
Jo ho faig perquè no em podria a posar a escriure una obra sobre advocats, és un món que no conec, no tinc cap familiar ni conegut advocat, no podria. Hi ha gent que té l'ofici i pot fer-ho, jo no. És per una necessitat que escric de coses que conec. A la vida d'un li passen tantes coses que el material no s'acaba. Des de la infància fins ara, jo em moriré i se'm quedaran idees d'obres al calaix. Després s'han d'escriure, que és el difícil, però d'idees no me'n falten. També és veritat que el teatre que m'agrada com a lector i com a actor, ho dic sempre i de vegades hi ha gent que m'ho critica, és aquell en què l'autor es delata d'alguna manera, quan parla del que li preocupa. No cal que sigui autobiogràfic, però parla de temes que li preocupen. I els autors que a mi m'agraden veus que estan parlant d'ells o de la seva circumstància. Escric del meu entorn perquè no sé escriure d'una altra cosa, però també crec que som un pou sense fons de material ficcionable, totes les persones, fins i tot aquella a qui no li ha passat res a la vida. Precisament, Adossats parla d'una família a qui no li passa res. Trobar la ficció en aquestes coses properes és el que m'interessa.

Quins són aquests autors que t'agraden?
Un dels meus referents és la Yasmina Reza, és un dels teatres en què interpel·la contínuament la gent d'ara, de la meva generació, a la vegada, se n'està rient i t'està tocant el voraviu. Ella mateixa s'està qüestionant aquesta classe mitjana progressista, benestant, políticament correcta. Un altre autor que m'agrada molt és David Mamet, està contínuament remenant-se a ell mateix. I el gran referent de tots per a mi és Txékhov, és l'autor de teatre que més m'agrada de tots. S'esventra en cada obra, s'agafa a ell mateix, dóna la volta a la seva persona, a l'època i a la societat on li ha tocat viure. Parla molt de seu moment i de la seva època, de la gent que coneix i que observa al seu voltant. Crec que és un referent per a tots els dramaturgs. Arthur Miller també m'agrada. Diuen que és l'autor que ha trobat la tragèdia de l'home corrent, les tragèdies les trobem en els herois, els personatges mítics, en les èpiques, mentre que Miller ha sabut fer una de les grans tragèdies del segle XX amb Mort d'un viatjant, amb un senyor que es dedica a viatjar, un comercial. És un autor que s'esventra a ell mateix, té molts referents familiars, ve de família jueva, i veus que es posa a ell mateix en perill a l'hora d'escriure. Estic parlant de gent que està molt lluny de mi, a anys llum, són grans genis de la història del teatre. De contemporanis, Mamet i Reza, i de clàssics, Miller i Txèkhov.

T'has decantat pel gènere de la comèdia, t'hi sents més còmode?
Això també és una cosa que no és volguda ni decidida. Coses nostres no era una comèdia, tenia una mica d'humor, però no era comèdia. Em faig una mica de vergonya a mi mateix perquè faig el que puc, em surt així, no és que vulgui fer una comèdia. El que escric és molt primet, prefereixo pecar, que hi peco, de prim i anecdòtic que no de trascendent. No suportaria mai ser un autor trascendent.

Et preocupa semblar grandiloqüent?
Pedant, un autor que pesi. Si m'han de criticar, prefereixo que sigui per ser un autor anecdòtic i primet que no per trascendent. Li tinc un pànic terrible a la trascendència en el teatre, crec que n'hi ha d'excessiva. Ens pensem que amb el teatre podem canviar el món i no el canviarem per més que ens hi esforcem. Com que tinc tan pànic a això me'n vaig a l'altre extrem i em surt la comèdia més primeta. Tambe és veritat que jo em plantejo una situació de partida, uns personatges, què els hi passa i d'allà vaig estirant, la comèdia va sortint sola perquè com que parlo bastant de la meva circumstància, i per sort no han passat coses molt greus, m'agrada riure-me'n. Si m'haguessin passat coses molt greus potser no em sortiria així. M'agrada riure'm de mi i del meu voltant, m'ho passo més bé quan me'n foto de mi mateix. A Adossats hi ha un personatge que és un "alter ego" meu, un escultor, un creador que ha fet una rotonda i que es pensa que és no se què i m'estic rient de mi mateix com a autor. Per això em va bé la comèdia.

De fet, amb L'electe també vas comentar que parlaves força de tu mateix...
Era un "alter ego" total.

Dius que amb el teatre no canviarem el món, però pot ajudar a què la gent es faci preguntes o es qüestioni coses, hi estàs d'acord?
No hi crec en això, en absolut. Crec que el teatre té un poder molt màgic d'evasió quan el fem bé, que és poques vegades, però quan surt bé té una cosa molt magnètica de veure persones vives com tu a qui els hi està passant una història que tu et creus. I es pot produir fins i tot una catarsi, però en el moment en què està passant l'obra, després, surts i la teva vida seguirà igual, no canviarà res.

Però et pot fer reflexionar sobre algunes qüestions...
Com una notícia al diari. Crec que el teatre no ha de voler fer reflexionar ningú, la volunat del teatre és aconseguir que la gent s'evadeixi durant una estona i que hi hagi una comunió de l'home amb l'home o de la dona amb la dona, un ritual de dir 'som així', compartir un reconeixement de com som. Però no canviarà res, seguirem sent iguals. És més, em sembla que se n'abusa una mica d'això.

Què vols dir?
Per exemple, es tira massa dels clàssics. I es justifica perquè parla d'un determinat tema i ara ens convé reflexionar-hi. Doncs escriu alguna cosa que parli d'ara i no em posis una obra que en parla però que està llunyana. Si vols reflexionar sobre el poder i la corrupció, escriu alguna cosa, tens mil exemples. Interpel·la directament al que està passant ara i aquí. Hi ha aquesta cosa de 'ara toca reflexionar'. Ara no toca reflexionar. Em demanen si penso que el teatre és només per distreure, doncs si. I ja és molt! De vegades, ni això, avorrim. Només distreure, ja ho trobo un miracle. Aconseguir que durant una hora i mitja la gent passi una estona agradable, que li interessi la història que li expliquen i se l'empassi, ja és molt. Que vagi al teatre, pagui vint i pico euros i em donin lliçons de coses no m'interessa. Que em facin passar una bona estona i ja està.

Fins i tot quan tu interpretes obres com per exmple El rei Lear, tens aquesta voluntat d'entretenir?
Jo no sé amb quina intenció ho va fer el Lluís Pasqual, però t'asseguro que Shakespeare era un empresari teatral que escrivia per distreure la gent. No va escriure El rei Lear per canviar la gent, era un empresari, havia d'omplir el teatre, no tenia subvencions i la gent venia allà a veure un culebrot. Tu mires la història i és un culebrot dels barats; hi ha un bo, un dolent, aquest el traeix i va i el mata. I punt. Ara, les coses que diu són meravelloses. Però estic segur que ell no volia canviar el món, volia omplir el teatre i poder pagar els actors.

Les teves obres parlen de temes molt propers, en aquest sentit, t'assembles a qui has anomenat "el teu padrí", Jordi Casanovas, que dirigeix per segona vegada un text teu. Com va començar aquesta relació professional?
Jo vaig fer L'idiota, que era una obra seva, allà ens vam conèixer. Llavors jo ja estava escrivint, li vaig passar els primers textos i em va ajudar molt. I em va animar a anar al Torneig de Dramatúrgia del Temporada Alta, que organitza ell, li vaig agrair molt. Em va posar el verí al cos. I en els dos textos que he estrenat, L'electe i Adossats m'ha ajudat dramatúrgicament a acabar les obres. El que em costa més és acabar-les. Crec que les plantejo bé, la història funciona però al final, em perdo i ell m'ha donat dos o tres tocs que m'han anat molt bé. El Jordi és un dramaturg enginyer. Jo soc molt més intuitiu, més caòtic. El seu cap funciona com si l'obra de teatre fos una màquina. Jo li passso la primera versió, em dona uns tocs i aconseguiex que l'obra faci un catacroc, jo faig una reescriptura a partir de les seves notes i la peça s'electrifica més, agafa una mica més de tremp.

I d'aquí va venir que et dirigís...
Quan estàvem fent El rei Lear amb el Jordi Bosch, li vaig dir que estava escrivint una obra familiar, que m'agradaria que ell fos el protagonista i li vaig passar la primera versió. Per altra banda, els de Focus li van trucar perquè volien fer una cosa amb ell i amb mi i el Bosch, sense dir-me res, els hi va passar l'obra, sabia que jo no els hi passaria perquè em feia pudor. Els de Focus s'ho van llegir, ho van voler fer i ho vam tirar endavant. Em van demanar qui m'agradaria que ho dirigís, vaig donar alguns noms, però els hi vaig dir que el Casanovas és dramaturg a part de director i que m'ajudaria a que la peça tingués una mica més de tensió. I van dir que endavant.

Quan escrius, veus els actors que voldries que fessin cadascun dels papers?
Primer de tot, quan escric, no penso mai en sortir-hi jo. Per exemple, a L'electe el protagonista era el president de la Generalitat, era una mica el meu "alter ego" i no vaig voler fer-ho jo, preferia que fos algú un altre, si no, em sembla una cosa molt endogàmica. Quan vaig començar a escriure Adossats no vaig pensar tampoc en sortir-hi, però els de Focus em van dir que estaria bé que hi fos i vaig dir que podia fer el germà, però el "prota" l'havia de fer el Bosch. Quan escric, d'entrada no penso mai en què jo hi sigui, és més, la que estic escrivint ara no hi ha paper per a mi, són tres personatges.

Segur...?
Segur. Si no, estàs fent el teu paper i tens la criatura allà enmig, no ho vull. I d'entrada, quan començo a escriure no penso en actors, però quan tinc les primeres versions ja em van venint noms d'actors. A Adossats ha coincidit perfectament perquè vaig pensar en què la Rosa Renom i el Carles Canut serien perfectes i ha sortit. El repartiment l'ha de fer el director, però ell em va demanar en qui havia pensat i li va quadrar.

Dius que un actor ha d'entendre l'autor que ha escrit el seu paper. Entenc que interpretes papers escrits per tu mateix aquesta feina ja la tenies feta...
Aquí l'actor s'enfada amb l'autor perquè veig les meves mancances com a autor, veig el que els falta als personatges i me n'adono quan començo a assajar i l'obra ja està acabada. Hi ha autors que van refent durant els assajos, jo crec que l'obra necessita reescriure's molt però quan es dóna la versió per bona, l'obra no es pot tocar. Necesssita un temps de repòs per veure si funciona o no. Quan ho acabes d'escriure, potser estàs molt content amb una escena, penses que t'ha sortit molt bonica i al cap de tres dies, trobes que és una merda. En canvi, una escena que penses que és una xorrada, al caps d'uns dies, t'agrada més. Necessites una distància, si estas escrivint mentre assages, no la tens mai. Jo ho noto, els autors que escriuen mentre assagen crec que poden tenir molt bones idees, però els falta temps de maduració. Quan em poso a assajar el meu personatge, ja no tinc temps de reescriure'l i m'adono que té mancances, puc retocar una mica però molt poc. És una experiència que no vull repetir gaire, ja ho he fet dues vegades i pateixo molt, no et pots desempallegar mai de què ets l'autor d'allò. Tu vols fer el teu personatge i prou, però a la vegada, et sents responsable de tot allò altre que està passant, no t'acabes de relaxar mai. De fer textos sí que en tinc moltes ganes, no sé si n'estrenaré més o no, però seguiré escrivint, ara, si puc, evitaré actuar-hi.

Adossats és la teva primera obra amb més de dos personatges, ha suposat una dificultat o canvi molt grans respecte a les anteriors?
També són coses que no tries, t'ho trobes. Sempre hi ha un punt de partida, no hi penses i de cop, et ve una idea; 'podria escriure una història que vagi d'això'. Si ho busques, no apareix, ve sense voler. I quan comences a pensar, surten sis personatges. És veritat que en les primeres obres que vaig escriure em vaig posar jo el límit de dos, primer perquè no em veia en cor de fer una obra de més personatges i després, perquè sabia que si en feia més de dos, no l'estrenaria. Amb dos fins i tot la podia produir jo mateix, era una qüestió de pressupost. Si feia una obra de més personatges es quedaria al calaix i el que tu vols és estrenar perquè allò cobri vida. La que estic escrivint ara és de tres personatges, és una fórmula poc habitual, hi ha obres de dos, quatre, sis, però de tres n'hi ha poques, ha sortit així, i la història amb tres ja es pot explicar bé. Tinc la primera versió, no l'he donada a llegir a ningú encara. Ara la deixaré reposar i al gener li passaré al Casanovas o a la meva dona perque se la mirin, em diran coses, la tornaré a reescriure i d'aquí a dos o tres mesos començaré a trucar a algun teatre, a veure si algú la vol.

De moment, ja n'has estrenat quatre...
Sí, produccions de dos personatges en teatres petits són relativament fàcils d'estrenar, això del Romea ha sigut una carambola, ni jo ni m'ho crec i és dificil que es torni a repetir. Aquesta de tres si trobés una saleta petita per fer-la...

Amb Adossats volies crear una família a qui no li passi res d'extraordinari. Volies que fos propera a l'espectador?
Jo en l'espectador no hi penso mai, diuen que hi faig, però no és així. La premissa que em vaig posar era que no hi hagués cap situació extrema, quan ja tenia la idea, abans d'escriure, vaig buscar obres que parlessin de la família, però no en vaig trobar cap on no hi passés res greu. A Agost hi ha un incest, un adulteri, hi surten alcohòlics. Jo vaig pensar en fer una historieta on el que passi sigui terriblement anecdòtic però per als personatges sigui molt important, que els hi vagi la vida. Hi ha una persona a la família que necessita 6.000 euros i això els trasbalsa a tots, volen saber perquè no els té. Aquest és el leitmotiv. Una trobada familiar en què tots estan be, i n'hi ha un que necessita diners, això és el màxim que passa. I a partir d'aquí, ho vas farcint. Són diferents històries entrecreuades, però allò és el més gros que passa, perquè hi crec molt en això. Tornant a Txékhov, en les seves obres de vegades no hi passa pràcticament res, però a ells els hi passen coses. Ja tenim molta ficció d'herois, de gent molt dolenta, gent molt "freaky" i situacions molt extremes, teatre amb conflictes molt greus, per exemple, Incendis, és un text magnífic, però allà de normal no hi passa res. Jo allò no ho podria escriure, no sabria com posar-m'hi, però crec que hi ha una mancança de ficció de coses anecdòtiques. Ara, l'anècdota té el perill de què es quedi només en allò, has de vigilar i te'n surts o no, que l'anècdota tingui alguna cosa més, que sigui entranyable, que la gent no es quedi només en allò. A mi hi ha una cosa que m'agrada molt de la ficció, quan com a espectador sents compassió pels personatges, no pena, compassió. Penses 'pobres, és que som així, que desgraciats som els humans', compassió en positiu, els acabes estimant i penses que fan el que poden, com tots. La catarsi que tenen les grans tragèdies no m'interessa, prefereixo allò de "fan el que poden i se'n surten", no hi ha dolents, no hi ha bons, intenten fer bé les coses i se'n surten com poden. Això que a la vegada és molt català, aquesta cosa del que hi farem.