Quin cúmul de coincidències afavoreixen la creació d'aquest 'cicle Josep Maria Miró' En quin moment vital i de creació t'agafa?

La Gabriela Izcovich, la directora, va venir el juliol de 2016 a fer un curs a la Beckett, en el moment en què la Beckett es posava en marxa aquí, al Poble Nou. Ella havia vingut en altres moments a fer espectacles a Barcelona: al Lliure i al Romea, també n'havia fet a la Beckett. I el Toni li diu: 'ens agradaria que tornessis a dirigir un text a la Beckett i ens agradaria que fos un text d'un autor o autora d'aquí. I en aquell moment ella va dir: 'vull un text del Miró'. Ella acabava de veure el Nerium park a l'Argentina, havia vist l'Arquimedes', s'havia llegit el volum que m'havia publicat Losada amb 5 obres (El principi d'Arquimedes, Fum, Nerium Park, Obac i La travessia, i va venir així la proposta. Al mateix temps, la Beckett em diu que els agradaria articular un cicle pel moment en què estàs, i em proposen que fem un cicle amb xerrades, que ofereixi una mirada sobre el meu teatre, i és el moment en què decidim recuperar Nerium park, que aquí s'havia vist molt poc. Ja era públic que jo faria una sala Gran del TNC i així es vinculava la Beckett, que a mi m'ha donat un text important com El principi d'Arquimedes amb el teatre Nacional, pel que significa de consolidació. I ens va semblar que estava força bé fer un cicle i ensenyar la meva obra i la meva mirada sobre el teatre. Al cicle també hi ha altres activitats: un parell de lectures dramatitzades, xerrades i col·loquis.

La proposta de la Gabriela Izcovich et va esperonar a escriure Olvidémonos de ser turistas?
Sí, jo no tenia text. La Gabi tenia molt clar que fos un repartiment mixt i em va proposar una primera idea. Jo, al mateix temps, li vaig dir: ' hi ha una cosa que vull escriure fa temps". M'anava molt bé que fos un repartiment mixt i li vaig explicar la idea. Em va dir 'm'agrada molt', i aleshores jo em vaig posar a escriure per a aquest projecte específic. És la primera obra que jo escric en castellà, i ho faig perquè és una obra que passa tota en territori argentí i el que mana és el territori on passa. Al principi hi surt una parella d'aquí, just a la primera escena. Aleshores passen coses i es van trobant pel camí amb gent d'Argentina. Ja he escrit altres obres que són una mica marca de la casa, una cosa que m'agrada, en què els personatges són d'aquí però els esclaten els conflictes quan estan fora: La dona que perdia tots els avions, Fum -on una parella occidental a qui el problema esclata fora del seu espai habitual de quotidianitat), La travessia, també és una obra que passa en un espai humanitari internacional... La diferència amb Olvidémonos de ser turistas és que aquest espai geogràfic que jo de vegades no el concreto amb un nom, encara que crec que queda clar quins espais són, aquí sí que està clar: comença al Brasil, a l'espai de la Triple Frontera, i fa un recorregut que passa per Córdoba i Catamarca. Jo dic que és una mena de road movie teatral.
Amb la Gabi ha estat molt divertit perquè jo escrivia en castellà i li he demanat que m'ajudi a fer el viatge amb el llenguatge rioplatense. En el procés d'assajos, els actors em diuen: 'és que això no ho diríem exactament així'. Jo sóc molt respectuós amb la feina que pot fer l'actor en aquest aspecte. Si una frase la dirà millor en argentí, endavant.

I no t'hi havies trobat abans, en un procés així.
És atípic, sí. I a més, hi ha força gent que ha dirigit textos meus a fora, però aquesta és la primera vegada que aquí, a casa meva, em dirigeix algú altre. Aquest any, per exemple, s'ha estrenat a l'Argentina Ubac, al teatro San Martín, i després anirà a Uruguai. Aquí, a l'Uruguai, s'ha estrenat també La travessia, que després es veurà a Perú. Aquí, ara, I passa amb dos textos: amb el Turistes i amb el Temps salvatge que dirigirà Xavier Albertí al Teatre Nacional de Catalunya. Un text propi, estrena 100% aquí dirigit per algú que no sóc jo, és la primera vegada que passa.

La idea et sedueix?

Sí, és clar! Em sedueix i em diverteix. El Xavier, que és algú que analitza fins a l'última paraula de cada rèplica, és meravellós el procés. En el cas de la Gabi, ella fa una línia de treball molt diferent del que jo faria, i treballa directament amb l'actor, amb l'acció. És veure una forma de treball diferent a partir del teu material. És una partitura perquè passin coses. A mi m'agrada molt dirigir-me, em diverteix molt, però jo sempre ho he fet des del prejudici des d'on he escrit l'obra. Quan et dirigeix algú altre, ho fa des d'una perspectiva, des d'una mirada cap al teu material amb la que de vegades coincideixes i de vegades no. Hi ha vegades que algunes coses et fan ampliar la mirada, anat més lluny. Això és una cosa que he pogut veure a fora però no aquí.
Amb la Gabi, quan vaig als assajos, si li haig de dir alguna cosa, és: 'veig això com a espectador', però mai intento interferir en decisions escèniques. Perquè penso que és la seva feina com a directora i a mi no m'agradaria que ningú interferís. Vaig veient l'evolució dels personatges que van prenent de vegades direccions diferents...A mi el fet de ser dirigit fora de vegades, amb opcions que m'han agradat, amb les que he connectat més o menys, m'han relaxat. M'han ensenyat a ser una mica més generós a l'hora de dir: 'jo escric un text, però el meu text és susceptible de què li passin altres coses'.

En aquesta ocasió, a més, pots ser-hi als assajos.
La diferència és que quan vas a fora, a una estrena, tu veus un resultat. Però no veus un procés. També és veritat que en el món en què vivim que l'actor es posi en contacte amb tu és més fàcil. A mi m'han enviat whatsapps per preguntar-me coses sobre el personatge que els tocava interpretar. Jo sempre els he remès al seu director. Perquè crec que no és la meva feina interferir en la recepció. La meva mirada sobre el text no és la veritat absoluta de res. I si jo li digués a l'actor 'a' o ' b' em sentiria com un intrús respecte a la direcció. Amb les úniques persones que jo faig un treball d'explicar fil per randa com jo ho entenc és amb els actors quan hi treballo jo o amb els traductors. De vegades em diuen: 'Escolta, aquí has posat un 'ja' i el 'ja' pot voler dir quatre coses en francès'. I jo dic: 'aquest 'ja' és això'. O 'aquesta frase la talles i necessito saber com continua per saber si l'he de començar així o d'aquesta altra manera'. És un treball de complicitat amb el meu equip artístic.
En definitiva, canvia la relació amb el projecte.

Aquest canvi t'ha agradat? Albires anar deixant de dirigir?
A mi m'agrada dirigir i ho seguiré fent, però no és l'objectiu final. Quan dirigeixo, intento fer-ho amb el màxim de rigor i passant-ho molt bé. Però jo sóc escriptor. Si em fessin renunciar a alguna de les dues coses, que espero que no, no podria deixar d'escriure. Hi ha una part de l'escriptura que acaba en l'escena. Aquí, els escriptors ens hem hagut de dirigir per visualitzar-nos, i això ens ha fet entendre quines són les regles de l'escenari. Avui mateix els hi deia a les persones a les quals tot just començo a impartir un curs: jo, en el moment en què comencen els assajos amb els actors em confronto amb l'escriptura. I de vegades hi ha coses que penses que han estat una bona idea i quan les assages, t'adones que no funciona. En el moment en què tu no dirigeixes, has de continuar prenent notes de quines necessitats genera l'escena. Penso que la millor versió d'un text és la que surt de l'escena, no del paper ni de l'ordinador. Per això em sembla xulo que encara que no estiguis allà dirigint, estiguis pendent de pensar quines necessitats té el text, quines té l'actor, i quina transcripció té el text en la posada en escena.

Escrius teatre amb la idea conscient que allò ha de ser escenificat.
El text teatral és literatura dramàtica. Jo penso que és literatura, quin objectiu final és l'escenari. Perquè fins al moment en què no ho confrontes amb l'escenari, no saps de quina manera funciona o no. Sóc molt estricte en alguns aspectes, de vegades hi ha coses que les defenso aferrissadament: aquesta frase és així, i s'ha de dir d'aquesta manera. Ara, quan entres en el procés que és el pacte amb l'actor, sóc flexible. El Xavier Albertí, que té un gust i un sentit musical enorme, em deia: 'aquesta frase l'entenc però hi ha alguna cosa acústica que no m'entra per l'orella'. I jo ho entenia, però tenia un problema: com podem, rectificar això? Perquè el teatre és oralitat. Tant si fas una cosa por mètrica, com si el llenguatge és hiperrealista i quotidià, en el fons ha d'haver-hi una relació entre el que l'espectador veu, el que li passa per l'orella i el que veu. Per tant, mantenir la rigidesa de l'escriptura és tancar-te en banda amb un lloc equivocat.

Aquesta mena de coses són les que transmets als teus alumnes en els teus cursos? (Aquest mes, coincidint amb el cicle que li dediquen, Josep maria Miró ha començat a impartir a la Beckett el curs d'iniciació a l'escriptura dramàtica 'Escriure teatre, avui')
Jo els he dit que l'objectiu d'aquest curs no és acabar tenint una obra d'una hora, sinó plantejar una reflexió sobre el fet d'escriure. Cada setmana hi ha uns exercicis d'escriptura. Em toca ser el professor però no m'agrada el concepte de professor. M'agrada més el concepte de mestre de cerimònies. Reparteixo joc i fem una reflexió sobre què vol dir escriure. Cada setmana reparteixo un text que llegim, sempre contemporani (que tingui entre vint o vint-i-cinc anys com a màxim), i a partir d'aquest text veiem quins són els instruments, les eines, i aleshores les posem a la pràctica amb alguns exercicis. Sempre dic que un curs d'escriptura no és per a qui vulgui escriure. És per a un actor, o un director. Perquè si un actor entén la naturalesa de l'escriptura, segurament entendrà les lògiques de pensament d'un personatge. Si hi ha algú que només es relaciona amb un altre amb monosíl·labs o que es relaciona amb frases subordinades, o que fa servir l'imperatiu o el condicional, ens generarà un tipus de personatge.
Un director pot entendre quina és la naturalesa del text i com afrontar-lo a l'hora de dirigir. Per tant, a mi em sembla un espai que és útil per a la gent de teatre. Un curs d'escriptura també ens farà millors lectors. El teatre sempre és joc, estic escrivint i jugo. No sé si sortiran 10 dramaturgs, tant de bo... Però jugo, i l'actor també ho fa, així com l'espectador, que entra en un pacte amb l'escena. Un espectador que seu a la butaca i no intenta participar del joc té un problema.

Aquesta necessitat 'activa' del teatre potser repercuteix en què no tingui tot el públic que pugui tenir?
Jo crec que són moltes coses. Del fet que la gent no vagi als nostres teatres no hem de culpar al públic. Hem de fer un exercici d'autocrítica a les institucions, als gestors i als mateixos creadors. Sempre poso d'exemple l'Argentina. Allà no es va deixar de fer i anar al teatre durant el 'corralito'. Per a ells, anar al teatre era tan important com comprar una barra de pa. I això vol dir que els creadors hi han sabut connectar amb l'espectador i que el país ha generat una tradició teatral que aquí no tenim. No hem d'oblidar que hem viscut 40 anys de foscor, i en moltes coses, tant amb el masclisme que hi ha a la societat, el seu nivell cultural, ens pesa. És una cosa que no soluciones d'un dia per a l'altre. Aquest país que té la història que té la relació amb la cultura i la classe política que té. Que no creu en la cultura. I és una feina que hem de fer tots plegats. En qualsevol cas, a qui no podem culpar és al públic.

Però, per apassionat que siguis del teatre, no cal que hagi d'agradar-te tot el que veus.
Arriba un moment en què, com més teatre veus, més exigent et tornes, i demanes coses de nivells diferents. Avui els deia als meus alumnes: arriba un moment en què quan veus una cosa que passa al teatre i t'adones que allò és possible, és meravellós. Ara ja tenim molt assumits en teatre el gènere B i la ciència-ficció, però quan ens va arribar el Daulte, ens va impactar. Hi ha gent com el Gabriel Calderón que això ho fa i ho fa amb temàtiques profundes. Quan vaig al teatre faig una feina que no faig en altres activitats. Primer, em demana estar allà, en viu i en directe. I sóc jo que selecciono la informació perquè tinc un espai i jo he de seleccionar si miro la cara d'aquest actor, i si ho faig, em perdo potser la d'aquest altre. El cinema em dirigeix la mirada. En canvi, el teatre és dels pocs llocs on jo encara sóc el propietari de la meva mirada. I aquest és un gran què. El món més contemporani, el més actual, és el del selfie, i l'objectiu l'has posat cap a tu. En el moment en què tornis a girar la mirada cap a fora, es tornarà panoràmica, i segurament, molt més rica. El teatre segueix sent, en aquest sentit, un lloc-espai on tu pots controlar la mirada. Tu fas viatges molt diversos.

Parlem de la mirada de l'espectador. I la teva, la de l'autor? Quina és com és? Ha variat en els quinze anys de prolífica i premiada carrera?
Jo vaig començar a l'institut del teatre l'any 2004 i vaig guanyar el primer premi el 2005. Però sempre dic que la meva primera obra és del 2009, hi ha unes obres a les quals anomeno primeres provatures que són imprescindibles en el procés. Però en el moment en què jo dic 'Ara, aquesta és la meva primera obra' és el 2009, amb La dona que perdia tots els avions, que va ser Premi Born. Tot el que i hi havia hagut abans era més fruit de la investigació del meu període acadèmic. A mi em va costar molt dir 'sóc autor'. Em semblava que dir 'sóc autor' o 'sóc escriptor' era una mica gros. Ara sí que crec que, per recorregut, puc dir-ho i me'n sento. Des de 2009 fins a 2018 he escrit onze obres i dramatúrgies. Jo venia del periodisme, i crec que no pots dir que ets periodista si no exerceixes. I ara ja no puc dir que sóc periodista, tot i la meva titulació i que vaig exercir durant un temps.

Què et motiva a escriure? Quins imputs t'empenyen a començar un text?

Una altra vegada em venen coses que acabo d'explicar a la classe, perquè jo els hi dic: 'aquí us explicaré coses que a mi em funcionen, però afortunadament en un terreny artístic no hi ha una fòrmula'. Hi ha autors que diuen allò de què comencen a escriure i es deixen dur per allò que els va sortint. A mi no em funciona. Jo necessito saber què vull explicar i un cop ho sé, haig de saber com ho vull explicar. I saber d'on surto fins a on vaig. Aleshores començo a pensar en l'estructura del text. Quan em poso a escriure, jo ja he fet molta feina i he fet notes. Vaig tot el dia amb llibres, documentant-me. Hi ha a qui li agrada treballar a partir de l'escena, amb els actors, amb improvisacions. Sempre he defensat que no em sembla que hi hagi teatres millors que d'altres. N'hi ha de naturaleses i formes diferents. Si tu vols fer boulevard, teatre experimental o polític, és tot fantàstic, però sí que tinc clar que has de saber quin tipus de teatre vols fer.

I el Josep Maria Miró què vol fer amb el seu teatre?
Per a mi, el teatre ha d'estar sempre connectat amb el món d'avui, amb les seves persones i els seus conflictes, i ha de ser un teatre que sigui capaç d'estant escrit avui, entendre el passat i anticipar el futur. Hi ha una qüestió ideològica, però és que jo sóc dels que pensa que tot el teatre és polític. Fins i tot el teatre banal, el que sembla que vol que l'espectador no pensi - un concepte, el de 'no pensar', que gairebé considero un oxímoron-, és també teatre polític. És absolutament imprescindible saber què es vol dir. Al curs tinc dos o tres periodistes i els hi deia que per a mi, el periodisme és un espai de descripció per generar debat i reflexió. Pot eixamplar el coneixement del ciutadà. El teatre també ho fa, però des de l'àmbit de la ficció. Treballo des d'una mentida, des de la ficció, però genero reflexió sobre la contemporaneïtat, tant de la societat com de l'individu. I una de les alumnes em deia: 'de vegades, aquest mecanisme de buscar la veritat, el trobo en la ficció i l'he perdut amb el periodisme'.
Un altre aspecte que no puc deixar de tenir en compte és el de l'honestedat. Si jo faig un producte, vol dir que em desvinculo del meu jo. Sempre que he tingut encàrrecs he intentat que fossin coses que em divertissin i que les pogués portar al meu terreny. Amb La Ruta 40, per exemple (Cúbit). O el projecte de la Neus Català: m'agradava molt el personatge i la idea de treballar amb la Mercè Aranèga. Jo no em puc convertir en un mercenari. I en el moment en què el Xavier Albertí em demana de fer una sala Gran li vaig dir: 'no vull semblar desagraït però jo sempre he estat d'un teatre més íntim. Vols dir que em toca una sala Gran?'. Ell em va dir que aquest era un bon moment i que ell tenia ganes que hi hagués dramatúrgia contemporània catalana, i ho accepto. Ara que ja he acabat el text, si em sento content és perquè he escrit un text per a la sala Gran però que no he renunciat a cap de les coses que vull escriure. Cal defensar el teatre que vulguis fer. Quan he passat el text de Temp salvatge a gent propera, per exemple, n'hi ha que m'ha dit: 'és un text que sent per a la sala Gran del TNC, a la segona pàgina ja sabia que era un text teu. Té la teva marca'. Amb l'encàrrec que em va fer la Gabi, igual: he aconseguit un text honest.

Et sento parlar i penso que deus estar molt satisfet de la teva trajectòria. Aquesta honestedat no ha fallat mai. Tenies l'ambició d'arribar aquí, o les coses han anat passant?

Quan jo vaig entrar a l'Institut del Teatre, em semblava que estrenar a la sala més desconeguda de Barcelona era un miracle, el més gran èxit. I he estrenat en algunes de les sales més importants de la ciutat i també a fora. Per tant, només puc dir gràcies. És clar, he escrit i treballat, però jo només puc estar agraït. Jo, quan escric, sóc feliç. No vol dir que no hi hagi dies que no m'encalli i tingui dubtes, però sóc feliç. En aquests últims cinc anys, a més, ha passat una cosa preciosa que en aquest Olvidémonos de ser turistas queda sintetitzat, queda com una mena de diari de viatge: les obres corren a llocs impensables, he vist els textos explicats amb altres energies i amb altres canons actorals. He fet cursos fora i he conegut gent i he llegit autors i autores dels països on he viatjat...Per a mi, tot això és un espai de creixement que, fent servir el tòpic, la gent de fora del teatre no ho entén. La gent que veu l'obra veu resultats, per a mi és un procés. Escriure també és un procés: escric sobre coses a les quals busco resposta i escrivint fais un procés de reflexió. I després comparteixo aquesta reflexió amb el públic.
Jo sempre he fet un teatre relativista: el concepte de veritat no existeix, tot és relatiu, hi ha unes coses que circulen per allà que són la por, els somnis, les piscines, que són recurrents en els meus textos (Ubac.Nerium Park, Temp salvatge, El principi d'Arquimedes). Un dels actors d'Ubac m'ho va preguntar, què em passava amb les piscines! Una piscina és l'espai on he sentit més por i més desig. I el teatre té també aquesta cosa: el desig, la por, el misteri...

Si el teatre que fas està enganxat a la realitat... T'has plantejat escriure alguna cosa sobre el procés?
No descarto mai escriure sobre res, tot és possible. Però el procés crec que s'ha de deixar reposar, seria precipitat. El tema polític funciona millor a la televisió, se'n pot fer paròdia. La tele, amb el gag, en fa una anàlisi molt ràpidament. En el sistema de producció teatral, en canvi, en el moment en què tens el text, has trobat els actors, has trobat producció i sala, allò t'ha quedat petit. Perquè l'actualitat és tan bestial que de cop i volta havies escrit sobre una cosa i ha passat una cosa que supera i desfasa allò que havies escrit. Ara, també penso, però, que els autors tenim el deure ètic de reflexionar sobre què carai significa el concepte de democràcia. De presos i tractes judicials injustos n'hi va haver el 92, n'hi ha hagut en molts conflictes, però no n'hem sigut conscients d'això fins que no hem tingut uns ciutadans com els Jordis empresonats i una part del govern. La qualitat democràtica i política al nostre país és baixa. El que passa amb el procés és una mostra de la qualitat democràtica d'un país anomenat Espanya. Ara és Catalunya, però demà serà una altra cosa. I evidentment que hem de fer una reflexió sobre el concepte de democràcia, sobre la manera com ens hem relacionat amb el nostre passat, des de quin lloc hem construït els fonaments de la nostra classe política. Això em sembla un deure ètic. I cal saber trobar com fer-ho, i no és tan fàcil. No vull caure en el maniqueisme. Perquè no m'interessa anar al teatre i que em moralitzin. Prefereixo veure el teatre com un terreny pantanós: un lloc on vegi i senti coses que em facin dir: 'jo això ho tenia molt clar, ara ja no ho tinc tant, aquí he de fer feina com a ciutadà'.