Quin balanç féu d'aquests cinc anys de Sala Fènix?

Felipe: Cinc anys passen volant

Isabella: Passen volant però si mires enrere ... Felipe: Sí, Sí, moltes ... Isabella: ... És una dimensió del temps especial.

Felipe: L'anecdotari jo crec que està ple de coses, de dies, d'accidents, de dificultats, de reconeixements ... Hi ha de tot. Sembla una cosa molt cursi però la història de la Fènix es podria resumir perfectament amb les caretes de l'alegria i la tristesa que simbolitza el teatre. Jo crec que qui el va inventar havia fet molt teatre, perquè no es refereix només a la tragèdia i la comèdia sinó als alts i baixos de la professió. El mateix tens un dia de merda però la gent t'omple el teatre en una funció molt bonica. Hi ha períodes en què no surt res: l'espectacle de la nit no funcionava, no venia ningú als espectacles familiars i el de diumenge tampoc xutava. I nosaltres depenem de la caixa. I recuperar després de la primavera és més difícil. Encara que després es recupera. El final de 2017 va ser el millor del període.

Isabella: La programació és un misteri, de vegades programes un espectacle que no saps com funcionarà. I has d'anar entenent com funcionaran els muntatges, i programar quan algun funciona. No és que programem perquè ho vegem comercial, és que ens agrada. Si hem programat i no ens agrada, és que ens hem equivocat, però no perquè sigui comercial. A les reunions d'ADETCA això també ens el trobem, i ens reconforta. A les grans productores els passa el mateix, tenen els mateixos problemes.

Felipe: Cada principi de temporada és una aventura, una odissea en la qual no sabem com arribarem a port. A partir d'aquest any, hem après a dividir. Isabella fa més coses de gestió però la meva part d'escriure i crear és més lliure i ha de sorgir. Per exemple l'època de Houdini es va ressentir perquè tenia encara massa coses de gestió al cap. Venia a la Fènix i em posava a arreglar coses, a solucionar coses i me n'anava sense assajar. El Bufó, en canvi, va arribar quan només m'he concentrat en el treball.
El teatre és un estil de vida, d'inestabilitat, d'anar per la corda fluixa, de la que després et sent molt orgullós. El teatre a Barcelona és contemporani, de text en català. Així és en el 70% dels casos. Però també existeixen i són necessaris espais en què hi ha altres gèneres: i la Fènix té la màscara per al seu públic. Estem en una mena de quarter, en una trinxera, amb l'ull en l'espiell i disposats a saltar.

Isabella: Encara que costa donar a conèixer el treball de la Fènix. Al barri, les institucions saben que existim però és gairebé com si no ens conéguessin. Crec que haurien de premiar el servei que aportem a la comunitat, repassar la nostra programació, mirar els espectacles familiars: 4 muntatges setmanals que s'omplen i funcionen molt bé. Per a mi és molt important l'experiència teatral que es viu a la sala Fènix. Estic molt pendent de les funcions, les veig totes i quan veig les cares de la gent, estic pendent del públic. Quan sóc conscient d'aquest moment de comunicació teatral, sento que he escollit el millor treball. I amb els cinc anys de contracte que hem prorrogat aquest any, queda Fènix per estona.

Després de dues setmanes a Corea del Nord, Houdini, l'art de la fuga de Felip Cabezas se'n va directe a Mogliano di Macerata (Itàlia), i al setembre viatja al festival de teatre de Radebeul (Alemanya).