Rubén Ramírez va ser un nen prodigi. Com el Joselito o el Macauly Culkin. Va ser un d’aquells nens amb un talent innat per l’espectacle. Rubén es desvivia pel públic i pels seus aplaudiments. La seva gran virtut no tenia res a veure ni amb la música ni amb la interpretació. El seu fort era imitar personatges. La seva poderosa habilitat mimètica el va portar a estar al costat de personalitats com Luis del Olmo, Paz Padilla, Antonio Mercero o Javier Cámara. Durant els primers anys de la seva infància i adolescència va combinar l’escola amb platós de TV. Volava constantment de Barcelona a Madrid, sempre de la mà del seu pare, qui el cuidava i l’acompanyava a tot arreu.
Però un dia el telèfon deixa de sonar. Passa de tocar el cel a caure en l’oblit en un tres i no res. El món de l’espectacle no té pietat amb un nen de 12 anys. Ara en té 30 i com tothom, té una carrera, un master i cap feina. Per guanyar-se la vida ha de treballar de fuster en el negoci familiar amb el seu pare. Ha canviat els focus pels martells.
Ara el Rubén està muntant l’escenografia del nou espectacle de la Sala Flyhard amb el seu pare. Trobar-se de nou en una sala de teatre li farà reviure la seva història, el seu passat amarg, per explicar-li a un públic, que ja només existeix en el seu cap, com ha arribat fins aquí.